'Enfant terrible'

POP ROCK

Després de l’anul·lació de l’edició del 2020 del Festival Músiques Disperses a causa de l’esclat de la pandèmia, aquesta última visita a Lleida de Pau Riba va constituir una ocasió única per escoltar complet, en viu i en directe, aquell Dioptria (1971), llegendari àlbum doble de debut al costat dels progressius OM, que acaba de commemorar mig segle del seu llançament en ple tardofranquisme i revelant ja llavors el, segurament, més histriònic artista català del segle XX. Al final de la seua actuació en aquest MUD 2021, vam poder comprovar el seu autèntic estat de salut musical, quan, guitarra acústica en mà, va quedar sol davant del perill sense ningú al voltant, per interpretar la seua immortal Noia de porcellana. Dic això perquè, sent tanmateix un imaginatiu i vivaç compositor amb autèntiques perles musicals en el seu historial, el bo d’en Pau no ha destacat mai per ser un cantant excels i, amb els anys de guerra professional i vida hippy que porta a sobre no són, la veritat, ni el seu potencial de veu ni tampoc la seua capacitat d’afinació les facultats que millor han envellit. Gairebé totes les altres coses, bastant bé.Conscient d’això, ja fa temps que es recolza en De Mortimers tant en la qüestió del suport instrumental –una banda perfectament greixada i hàbil per a tots els pals– com en les aportacions d’alguns dels seus membres per a la part vocal, ja que allà on el mallorquí ja no arriba els de Tiana el sostenen magníficament bé.

A aquestes altures de la pel·lícula, no convé posar-se formidable quan es tracta de valorar creadors com Riba, històric on n’hi hagi. Al contrari, hem de celebrar amb alegria poder continuar gaudint de la vitalitat i gràcia intrínseques d’un enfant terrible com ell, capaç de sorprendre amb tan indissimulada barra i aquesta capacitat de provocar, sense parió per aquests verals. I aquest Dioptria és, doncs, un autèntic regal, galls a part.