Atemporalitat de la bellesa

Array

Tota la trajectòria grupal amb Carrots de Vicente Maciá, anterior a aquesta actual com a creador solitari més introspectiva i onírica de Pigmy, a banda d’interpretada en castellà, va estar caracteritzada per un treball compositiu molt pop, d’aroma psicodèlica i cantada majoritàriament en anglès.

Qualsevol que les compari, veurà amb el canvi obrat que el seu objectiu últim va ser buscar nous refugis creatius que s’endinsessin en un pop de cantautor més personal i reposat, encara que sense abandonar del tot la psicodèlia, només que donant-li matisos més acústics.

Els seus tres meravellosos àlbums, Miniaturas (2007), Hamsterdam (2014) i Manifestación (2020), posen de manifest l’exquisitat i enorme sensibilitat d’aquest creador majúscul que, des del seu natal Prat de Llobregat, porta anys projectant-nos un treball creatiu de formigueta, absolutament minuciós i sorprenent i que els grans entesos qualifiquen de pura delicatessen. El cas és que des del llançament recent de l’últim disc de llarga durada de Pigmy, per part del segell local Guerssen, la situació ambiental per al negoci musical continua sense ser del tot propícia i, per això, aquesta del MUD va ser tan sols la segona vegada, durant l’últim any, que se l’ha pogut escoltar en directe mostrant les seues noves cançons.

Acompanyat d’un combo formidable de multiinstrumentistes elèctrics, de corda i de vent (Marina Férriz, Nathan Baughman, Esteve Masclans, David Gutiérrez i Enric Forner), tots junts ens van obsequiar un recital molt bonic en el qual vam gaudir de la seua singular simbiosi melòdica a base de sonoritats antigues i contemporànies perfectament acoblades i veus extraordinàries. .

També, d’aquest cançoner propi excels i, per fortuna, tan allunyat de la vulgaritat textual que sol envoltar-nos. Ni més ni menys, l’atemporalitat de la bellesa, aquell instant poètic en què tot s’atura..