Concert llunàtic

El que vam veure diumenge a l’Auditori fa pensar. Arnau Tomàs, violoncel·lista del Casals, un dels millors quartets del món, va despatxar el llunàtic concert per a cello de Gulda sense que se li veiés ni una sola gota de suor. Molt pocs violoncel·listes s’atreveixen amb aquest concert, no pel seu virtuosisme (n’hi ha molts, de virtuosos), sinó perquè exigeix molt caràcter. El primer moviment és un funky discotequer amb la corresponent roda de blues. El segon, un meravellós ländler amb un coral de metalls que assoleix els nivells dels millors Wagner i Mahler, i això és assolir el cel. El tercer, una cadenza en la qual s’exposen tots els límits de l’instrument (salts d’arc, canvis de posició, octaves, harmònics impossibles) i a la qual succeeix un minueto renaixentista que Tomàs va tocar amb exquisida tècnica antiga. I el quart, una astracanada en forma de festa de la cervesa de Munic, el tipus de música que em posaven de nen quan sortia al pati el dia del festival de fi de curs al col·legi de monges, la marxa de falla valenciana amb què t’imagines Carles Santos (aquest geni boig que tant recorda a Gulda) finalitzar un dels seus concerts, amb metalls amb tres efes i dos efes que diumenge es van equilibrar amb un violoncel molt ben amplificat (chapeau el tècnic de so). Cafè amb llet amb sanfaina? Sí, però també música divertida i molt ben escrita que exigeix al solista molt coratge. Hi ha a YouTube una versió en la qual el fenomenal Heinrich Schiff sua el que no està escrit; Tomàs, ni una gota. Això fa pensar en el que han progressat mentalment i físicament els grans virtuosos que avui ronden els quaranta anys. A la primera part hi va haver l’Òpera dels tres centaus de Weill, una música molt difícil no per les notes (l’escriptura és senzilla) sinó per l’estil. Cal tocar-la rústica, decadent, rònega, agra, amb trompetes i trombons vibrats, simulant l’ànim amb què tocava un músic a les tres de la matinada en un cabaret del Berlín d’entreguerres, perquè aquest és l’estil amb què Weill reivindicava la dignitat de la pobresa. El que faria el neorealisme italià, però amb un art divertit. I això van fer els vents de l’OJC: divertir-nos amb unes músiques iròniques i desvergonyides que tenen moltíssima més substància de la que aparenten.