Formidable presència i maneres

POP

 

He de confessar que no sabia qui era Ana Mena fins que em va arribar la informació periodística sobre aquest festival. Cosa lògica d’altra banda, sent la meua cultura i hàbits professionals i vitals bastant analògics i els que emboliquen aquesta jove artista malaguenya, totalment digitals. No hi ha dubte que als de la meua generació, encara que trampegem amb les xarxes socials i provem, més o menys, d’estar al dia pel que fa a les novetats musicals i tot el que les envolta, se’ns escapen encara massa coses, i la nostra lògica i actituds de comportament relacionades amb aquelles, poc o res tenen a veure amb la vida dels millennials. El cas és que, després de documentar-me una mica sobre la seua trajectòria i assoliments, vaig anar a escoltar-la amb ganes d’entendre millor les coses. La primera sorpresa va ser constatar la filiació de la cort de fans, formada per gent molt jove –nens i adolescents la immensa majoria– i, esclar, molts pares acompanyants per obligació.

En la part artística, vam veure una cantant, moderna i molt a la moda del que sona a les xarxes, de formidable presència i maneres a sobre de l’escenari, acompanyada d’un trio competent de músics que li van donar en tot moment la cobertura necessària.

Quant al repertori, la seua encara exigua producció, un parell de dotzenes de cançons a tot estirar, en les quals la mateixa Ana –pel que sembla– ha col·laborat com a lletrista, per conformar un xou en viu de pop alegre i despreocupat, malgrat que sense més pretensions però apropiat per al públic al qual va dirigit. No en tenim dubte, hem de destacar el ressenyable triomf a Lleida de la rossa cantant andalusa, que va deixar raonablement contenta la seua ja, a priori, entregada parròquia local de seguidors, però que haurien aplaudit i celebrat, encara més, un concert de més durada que els escassos i garrepes quaranta-cinc minuts que ens va oferir en conjunt.