Un viatge a mons llunyans

CLÀSSICA

Intèrpret: Maya Levy, OJC. Obres de Beethoven i Txaikovski.

Data: 24 d’ocubre. Auditori Enric Granados

★★★★★

Maya Levy. Apuntin aquest nom. Sembla una violinista, però és una nimfa. Ahir ens va regalar una versió sobrenatural del concert de Beethoven. Va tenir un lapsus en la reexposició del primer moviment, com un actor que s'equivoca de frase, però es va acréixer en un segon moviment excels. Era Beethoven però semblava un lied de Schubert, amb uns pianísimos de somni. El fantàstic Guarneri que tenia a les mans estava a la seua altura. No a més. Les cadenzas, escrites per aquesta jove jueva belga, ens van transportar a mons llunyans. Aquesta música tenia alguna cosa de klezmer. Va ser un concert màgic a què va contribuir, per descomptat, Beethoven amb aquest final sorprenent, com d’aprenent de bruixot. Res per aquí, res per allà, i la meravella que has escoltat ha desaparegut. L’humor serveix a Beethoven per superar l’adversitat. Per això l’estimem tant. Després vam tenir la Quarta Simfonia de Txaikovski. Una catedral. És una obra dificilíssima, amb molta hemiòlia (ritmes binaris en compassos ternaris, o viceversa), escrita expressament en fa menor per complicar la vida a la corda perquè en aquesta tonalitat, amb quatre bemolls, els músics amb prou feines poden utilitzar cordes lliures i el so és patètic, en la primera accepció de l’adjectiu. L’OJC va ser magnífica. Potser hauria pogut caminar una mica més en el primer moviment, però el balanç va ser fascinant. Va sobresortir la canzona del segon moviment, iniciada per l’oboè i finalitzada pel fagot amb una classe enorme. L’obra passa a major en un últim moviment que és pur goig. El simfonista més neurastènic de la història –amb permís de Mahler– ens guanya amb el seu hedonisme. Per això l’estimem tant. En aquest final es van divertir els músics com animals, i com animals ens van fer disfrutar. Ens en vam anar tots a casa amb una sensació compartida d’eufòria.