Fado em Trio: trencant esquemes

FADO

Array Comentant al final del concert amb un estimat i admirat company de SEGRE –gran amant i entès en fado– els detalls de l’actuació dels Fado em Trio, a saber, la cantant Flora Miranda i els seus dos escuders instrumentals habituals, el percussionista Bernado Soares i el pianista Ricardo Castaleiro, vam dirimir en cordial divergència les nostres opinions respectives sobre si el gènere musical lusità per antonomàsia pot ser alterat a conveniència de cada intèrpret o formació. Alguns pensen que no i que si es fa alegrement perd una part de la seua essència. D’altres defensen que cap estil no ha de romandre immòbil i que, precisament, factors de canvi o adaptació són els que l’alimenten i li donen vida i pervivència.

Totes dos postures són legítimes, faltaria més, i la comparació que podem establir en com va ser l’actuació del trio durant la seua presència en aquest mateix festival fa cinc anys i la que ens van oferir per tancar aquesta edició de l’Interfado 2021, és la que millor pot respondre a aquesta disjuntiva analítica plantejada. L’espectacle de llavors, emmarcat en una factura més arrelada en el pla tradicional, va ser excelsa i la recordem de bon grat ja que, a més, va servir per admirar per primera vegada els dots vocals i la gràcia escènica de Flora afegits ja a aquest acompanyament típic de Fado em Trio, tan poc convencional amb Ricardo i Bernardo. El xou d’ara, igual d’atractiu que sempre –mateixa qualitat amb la veu i suggeridora instrumentació–, va navegar tanmateix per aigües més lleugeres i fins i tot jovials oferint un fado més assequible per a públic poc o gens introduït en el gènere.Això no significa que s’abaixin graus de qualitat o es corrompi d’alguna manera la tradició, sinó que s’opta per trencar certs esquemes mitjançant una musicalitat més festiva i divertida, contraposada a la melancolia o a la nostàlgia que han vestit des de sempre de certa i bella fatalitat el fado de tota la vida.