Bonic i diferent

Array En qualsevol cartell festivaler amb cara i ulls, com el nostre Jazz Tardor, solen ajuntar-se artistes de primer ordre ja consolidats; figures emergents que ben aviat aconseguiran segur fer-se un lloc d’honor en l’escalafó del gènere; i, com en el cas que ara ens ocupa, alguna rara avis, que aporta la nota discordant i demostra que en la varietat està el gust i que en el del jazz, tan donat als canvis i a l’evolució permanent, si no hi hagués gent inclassificable i sorprenent, com el cantant i compositor Anthus, hauríem d’inventar-la. I és que en aquest suggeridor artista nascut a Sicília i establert a Barcelona des de principis del segle XXI s’uneixen totes les característiques que ha de reunir qualsevol alternatiu amb cara i ulls. A saber, un discurs artístic innovador; una formalitat, doncs això, gens formal o informal del tot; i, com resumeixen, una proposta musical que no recordi a res i que converteixi els seus espectacles en ocasions úniques.

Com vam poder comprovar tots aquells que vam decidir trobar-nos amb Anthus i el seu combo d’acompanyament vespertí, format per un pòquer d’excel·lents estilistes instrumentals com el seu paisà Giuseppe Campisi al contrabaix, el pianista Max Villavecchia, el trompetista Pol Padròs i Ramón Díaz als tambors, l’ocasió era arriscada i bastant allunyada de gairebé tot el que solem gaudir habitualment. Tots junts van deixar en nosaltres una agradable empremta de sabor mediterrani, però amb tots els seus clars i obscurs socials i culturals, ja que al marge del missatge musical, emocional sens dubte, també hi va haver moments per a la reivindicació d’un espai digne i benestar, tant per als que ja estan aquí com per als que arriben cada dia. Acrobaticheart, el seu disc més recent, bonic i diferent, mereix no passar desapercebut.