SEGRE
Un moment del concert de diumenge passat a l’Auditori.

Un moment del concert de diumenge passat a l’Auditori.GERARD HOYAS

Creat:

Actualitzat:

CLÀSSICA

Intèrprets: OJC. Giulio Marazia, director

Compositors: Beethoven, Rossini i Clementi.

Lloc i data: Auditori de Lleida, 28 de novembre.

★★★★
Fins a la Cinquena de Beethoven, les simfonies eren bàsicament melodies acompanyades. La corda cantava i el vent acoloria. Amb la Cinquena, l’orquestra és un sol instrument. Els fagots doblen els violoncels, les flautes als violins, tothom treballa. Va treballar molt bé diumenge passat el director italià Giulio Marazia amb l’OJC. Va fer un Beethoven fidel a la partitura potser en excés, sobretot en l’allegro inicial. No es va permetre ni un ritardando que no estigués escrit, però tot el que estava escrit ho va portar al límit. La partitura és a la música el que un mapa a un paisatge; només un mapa. La música és el paisatge. Això és així, però Marazia va convertir la partitura en paisatge. Els pianissimos sortien de niente i els fortissimos eren explosions d’artilleria. Va gaudir Marazia de l’acústica única de l’Auditori lleidatà, que suporta qualsevol dinàmica. L’allegro inicial, una mica rutinari, va derivar en un andante d'una bellesa inoblidable, amb l’orquestra col·locada com si estigués a la fossa operística, amb els violoncels situats davant del director per donar preponderància al cant. L’èxtasi va arribar on havia d’arribar. Totes les grans obres, les que ens conformen com a espècie, desemboquen en un cataclisme ontològic en el qual els temes passen a ser magníficament una altra cosa. Passa això en la Mare de Totes las Transicions, quan l’scherzo dona pas al gloriós himne final. Allà Beethoven transforma l’orquestra clàssica (fusta doblada, dos trompetes, dos trompes i corda) en una cosa sorprenent, amb la incorporació de tres trombons, un piccolo que se sent miraculosament nítid i un contrafagot (tota una raresa en el repertori preromàntic) que aporta un gruix únic a la corda. El concert va començar amb un Rossini a tota pastilla, va seguir amb un desconegut –i bonic– Clementi i va acabar amb un Beethoven grandiós que ens va omplir d’una eufòria al caire de la bogeria. Com diria Paco de Lucía, per a què drogar-se si existeix aquesta música.
tracking