JAZZ
Array Un dia o un altre, un concert rere l’altre, havia d’arribar el final d’aquest Jazz Tardor de la (gairebé) recuperació pandèmica que, a diferència de l’accidentada ocasió del 2020 que es va veure alterada des de tots els punts de vista possibles, ha vist rescatar el seu ritme habitual i, com era costum antany, un cartell concentrat en el mes de novembre per a alegria de tots els aficionats locals i alguns de forans que tampoc no s’han volgut perdre alguns dels excel·lents xous programats. I qui millor per posar el colofó a la present edició que el bo d’en Bruce Barth, amic etern d’aquesta urbs jazzística per antonomàsia, que probablement sigui l’artista estranger d’aquest gènere que més vegades ens ha visitat i la relació emocional del qual amb els lleidatans és tan evident com imperible. L’autor d’
Afernoon in Lleida, en estat de forma física i artística envejables, es va presentar acompanyat una vegada més dels seus inseparables i eficaços en aquests darrers anys Mark Hodgson al contrabaix i Stephen Keogh a la bateria, regalant-nos a tots un altre memorable concert, els eixos argumentals del qual van pivotar entre composicions pròpies i alguna versió de temes aliens, entre els quals va destacar el seu acostament, via Miles Davis, al
Concierto de Aranjuez del mestre Rodrigo, que ens va semblar memorable.
Encara que dimecres no sigui el millor dia per a un concert de jazz, almenys per a la nostra localitat, el públic que gairebé va omplir la sala B de l’Enric Granados va gaudir enormement del treball del combo oficiant que, una vegada més, va complir amb totes les nostres expectatives musicals vespertines. Barth, com de costum en ell, es va donar del tot a l’assistència i les picades d’ullet mútues van ser constants en un espectacle que, novament, va deixar constància d’aquesta inqüestionable qualitat seua, forjada durant tants anys, i de la qual aquest festival tantes vegades s’ha beneficiat.
