De pura poesia

CANÇÓ D’AUTOR

Intèrpret: Raquel Lúa.

Sala: Pub Antares.

Data: 12 de febrer.

Que bé anar descobrint gent nova, o relativament, ja que el que demostra aquest continu i incessant sorgir de valors és la bona salut de la nostra base de creadors musicals i que el talent brolla sense parar, cosa de la qual ens hem de congratular. La seua, crec, primera visita a Lleida per actuar ens va permetre descobrir una molt meritòria i dotada cantautora, de veu bellíssima i gran sensibilitat compositiva. Com la descriuria.

Es tractaria d’una espècie de simbiosi entre la sonoritat de les intèrprets femenines hispanes de la dècada dels anys setanta, a saber, gent com Cecilia, Mari Trini, Rosa León, Ana María Drack o la Marisol de Galería de Perpetuas, entre d’altres, i veus llatinoamericanes d’aquell mateix període, com Violeta Parra, Mercedes Sosa o Soledad Bravo, dones singulars, racials i empoderades, sabedores per mèrit propi de la seua gran talla i transcendència populars. Una estirp d’artistes poc habituals, ja que en aquests temps que vivim ara, les dones es mouen per territoris expressius bastant mimètics i només gent com aquestes bestialitats anomenades Zahara o Maria Arnal, que ara em passen pel cap, anirien per la línia argumental d’aquelles grans de fa quatre o cinc dècades i de llegat tan inesborrable. Doncs bé, en el cas de Raquel Lúa que ara ens ocupa, de biaix semblant, la seua actuació recent a l’Antares –boniquet i agradable espai d’audició com n’hi ha pocs– ens va remuntar a aquelles èpoques glorioses amb el seu meravellós repertori original de cançons de pura poesia i aquesta manera única de defensar-lo en viu.

Acompanyada només de guitarra i amb aquesta veu madura en cos juvenil, sorprenent, vam escoltar temes del seu primer àlbum, Ruegos y demás, i alguns avanços de l’inèdit, Piel, de pròxima aparició, tot això tan carregat d’emotivitat i sentiment que va aconseguir ipso facto ficar-se a la butxaca el públic educat i atent que va anar a disfrutar del seu tan preuat tresor musical.