Nihilisme positiu

POP-FOLK

Crec que no trepitjava el Cotton Club des que s’hi va celebrar el 30 aniversari de la Casa de la Bomba, el març del 2019, uns quants mesos abans que ens caigués la pandèmia a sobre. Han estat, doncs, tres anys, més o menys, sense actuacions que comentar fins a la tornada a l’activitat plena, protagonitzada per un artista autènticament top, ja que considerem Joan Miquel Oliver un dels grans, des que el vam descobrir fa més de dos dècades, exercint d’impulsor i cervell gris de la banda Antònia Font, una de les més innovadores del panorama pop-rock dels Països Catalans des de principis dels noranta i en el que portem de segle XXI. Un superb creador de gran capacitat i sensibilitat que no desisteix mai a sorprendre amb la seua visió surreal i nihilista positiva de la vida, destapada més encara des de la seua irrupció com a artista en solitari cap al 2005, quan es va treure de la màniga aquell revelador Surfistes en càmera lenta, al qual van succeir uns quants àlbums més fins ara, en què s’anuncia la tornada a l’activitat de la seua exitosa banda amb un concert en el Primavera Sound.

Per a aquesta recent presència a Ponent va arribar en format de trio pop electrònic, acompanyat de Jaume Manresa als teclats i Xarli Oliver en la percussió, bastant bona resposta de públic i –em temo– aquest deficient so habitual de la sala que ha estat el seu màxim hàndicap sempre. Dit això, cal reconèixer la traça del músic balear i els seus dos companys, els quals, al principi de l’esdeveniment, van dedicar a Pau Riba la seua actuació abans de llançar-se a descobrir-nos Aventures de la nota La (2020), el seu últim llançament en format llarg. Que és, més enllà del típic xou de cantautor, una cosa molt més experimental basada en abundants ragues instrumentals psicodèlics que han servit a Oliver per recrear-se i obsequiar-nos amb algunes de les seues influències juvenils, des de Pink Floyd fins a Mike Oldfield, passant per Dire Straits.