Una Passió d'un altre món

Els que vam assistir dimarts a la Passió segons sant Mateu de Bach al Palau de la Música haurem de sotmetre’ns a teràpia per recuperar-nos de l’impacte que ens va causar l’aparició de Tim Mead. El que es va sentir quan va començar a cantar aquest contratenor no era d’aquest món. Un senyor que tenia a la meva dreta es va treure les ulleres de prop amb què llegia el programa i es va posar les de lluny perquè no donava crèdit al que sentia. Allò no era un contratenor. Era Victoria de los Ángeles cantant amb la seua veu natural. El falset té un punt vellutat, és com cantar amb sordina, però Mead ho fa amb una llibertat insòlita i un lirisme propi de Schubert. El timbre i el vibrato d’un cantant són dons. Es tenen o no es tenen. Mead els té d’una qualitat llunàtica. Va ser el millor d’un gran concert dirigit per Philippe Herreweghe, un mite que ha firmat mitja dotzena de les millors versions de tots els temps de la Passió bachiana. Van ser formidables els continuistes: un orgue positiu, un violoncel, un violone i un fagot que van acompanyar amb gran elegància els passatges sense compàs dels recitatius, que són el cavall de batalla d’aquesta obra. Es va trobar a faltar pes en el cor en què es canta que l’home crucificat és el messies i en el passatge en què Jesús pregunta al seu pare per què l’ha abandonat. Allà el baix s’ha de fondre i no es va fondre, però el concert va ser excel·lent. Hi va haver alguns atacs desafinats que són inevitables amb instruments de corda de tripa, però es van rectificar amb gran rapidesa. El Palau de la Música és un edifici molt sòlid. Només així s’entén que no s’ensorrés quan Mead va ser ovacionat. Al sortir ens el vam trobar al carrer i ens va costar no dir-li “congratulations” per sentir-lo contestar “thank you” amb una veu normal i comprovar que no és un extraterrestre. És increïble la capacitat que té el món de sorprendre’ns com si fóssim nens.