CLÀSSICA/FLAMENC
Intèrprets: Cristina
Casale, piano. OJC
Obres d’Espinosa i Falla.
Sala i data: Auditori de
Lleida, 29 de maig.
L’OJC va tancar diumenge la temporada del 20 aniversari amb l’estrena mundial del molt exigent concert per a piano i orquestra d’Abraham Espinosa, que uneix flamenc i sinfonisme. El flamenc té dos grans dificultats: la complexitat rítmica, amb fins a 37
palos amb rodes de 12 temps que combinen compassos binaris i ternaris, i el fet que en aquesta música qui mana no són els baixos sinó el
cantaor, i si no n’hi ha el
bailaor, i si no n’hi ha, la guitarra. Quan Paco de Lucía toca amb Camarón mana Camarón, no Paco de Lucía. El concert d'Espinosa es diu
Duende. “Porto des de petit estudiant una mitjana de catorze hores al dia, i a això a la meua terra l’hi diuen
duende”, afirmava Paco de Lucía. La frase, a més d’enginy, conté dos veritats: 1) que el
duende no se sap què és però hi ha de ser; i 2) que perquè hi sigui cal treballar-lo. Diumenge va ser a l’Auditori perquè el va aportar Cristina Casale, una pianista que no coneixia i que va impressionar des de l’entrada inicial. El concert és molt brillant i va provocar una entusiasta ovació, amb el públic dempeus. L’orquestra va seguir bé la pianista –que feia de
cantaora/
bailaora/guitarrista– amb dos excepcions, una en el primer moviment i una altra en el tercer. En tots dos casos l’entrada de les
palmas i el
cajón va posar les coses al seu lloc. Van completar el programa fragments d’
El amor brujo i
El sombrero de tres picos. Falla no falla. Va compatibilitzar com ningú flamenc i impressionisme i va escriure música perfecta, amb uns solos de vent en els quals diumenge van estar magnífics el corn anglès, l’oboè i la trompa. Al sortir del concert ens preguntàvem com pot ser que una orquestra que excel·leix en obres tan exigents com aquestes només faci mitja dotzena de programes per temporada a l’Auditori. Penses que no ho entens, i que et sembla molt injust, i que mereixen més, moltíssim més, aquests músics admirables.
