Ashley Campbell: vetllada magnífica

Mai és fàcil, al contrari, diria que és molt difícil que una persona exerceixi la professió d’algun dels seus progenitors, sobretot si aquest o aquests han triomfat i alcen una allargada ombra sobre la dedicació del fill. Doncs imaginin-se si parlem d’algú que decideix dedicar-se a alguna disciplina artística, com la música, per exemple, i resulta que –com en aquest cas– es diu Ashley Campbell i ha de carregar sobre l’esquena tenir un pare com Glen Campbell, llegenda que va triomfar com a músic de sessió a bord de The Wrecking Crew, tocant en centenars de sessions històriques per a bandes i artistes de gran èxit des d’Elvis fins a Frank Sinatra, passant pels Monkees, The Mamas & The Papas, The Byrds i un llarguíssim etcètera, abans de començar carrera pròpia i convertir-se en una gran personalitat del country i del pop, amb diversos Grammy en el seu brillantíssim currículum. Doncs bé, m’assabento de la seua presència a Lleida per actuar fa tan sols un parell de mesos i se m’ocorre enviar-li una entrevista per, a títol de prèvia del seu concert aquí, conèixer alguna cosa més de la seua trajectòria i compartir-ho amb els lectors de SEGRE.

Em vaig quedar amb una de les seues afirmacions més rotundes: “Tenint un pare com el meu, boníssim en tot el que va fer, res més lluny de la meua voluntat pensar a emular-lo. Per això vaig decidir provar de ser la millor en una cosa diferent de tot el que ell va fer, intentar convertir-me en una banjista al més bona possible i, pel que sembla, no ho faig malament del tot.” Doncs efectivament, més enllà d’acudir al seu xou pensant qui va ser Glen Campbell, autèntica llegenda, ho vaig fer per descobrir una artista de nova generació del country melòdic, que canta molt bé i toca la guitarra i el banjo formidablement. Amb el guitarrista Thor Jensen en format de duo de cordes i veus, Ashley ens va delectar amb temes dels seus dos àlbums fins a la data: The Lonely One (2018) i Something Lovely (2020), i, per descomptat, també alguns dels èxits del seu pare –Galveston, Wichita Lineman, Gentle of My Mind–, algun estàndard de country com el Joline de la gran Dolly Parton i versions inversemblants però que denoten el seu excel·lent gust, de Tom Waits o els Beatles, que ella va fer seues.

Una magnífica vetllada.