SEGRE
La banda Wilko durant l’actuació al parc saragossà de José Antonio Labordeta.

La banda Wilko durant l’actuació al parc saragossà de José Antonio Labordeta.JAVIER DE CASTRO

Creat:

Actualitzat:

POP-ROCK

Grup: Wilco

Lloc: Parque José

Antonio Labordeta

Saragossa

Data: 21 de juny del 2022

★★★★☆
Wilco és una de les meues bandes preferides del gènere “americana” sorgides en l’última dècada del segle passat i el que portem d’aquest XXI. Jeff Tweedy, un creador visionari com n’hi ha pocs, ha estat sempre capaç de sorprendre’ns i en la dotzena llarga d’àlbums que ha editat des del seu debut, han estat majoritàries les obres notòries que les de rang menor, per això el balanç del que ha estat tot el seu treball el col·loca entre els més importants artistes i bandes nord-americanes dels últims quaranta anys. Afortunadament per a tots els seus seguidors, els de Chicago han viatjat fins a la Península unes quantes vegades, de manera que no ha estat excepcional el fet d’haver pogut gaudir en viu el seu extraordinari bagatge de cançons. En aquesta gira per territori espanyol que ara els ocupa, ens hem desplaçat fins a Saragossa per poder escoltar les cançons de la seua magnífica última entrega discogràfica, el doble Cruel Country, editat aquest mateix any i que ha tornat a donar a la diana, arriscant-ho tot de nou amb un àlbum de country melòdic, com d’altres temps, que ens ha semblat senzillament superb. Amb un aforament de més de 2.500 espectadors, el boniquet Jardí d’Hivern del Parc Labordeta de la capital aragonesa va ser marc incomparable perquè els Wilco, orfes per Covid del seu guitarrista Nels Cline, oferissin, tanmateix, un espectacle a l’altura de les expectatives de tots els que vam anar a veure’ls. Sense substituir-lo, els restants membres de la banda, Glenn Kotchke (bateria), Michael Jorgenses (teclats), John Stirratt (baix), i Pat Sansone van lluir a molt bon nivell, secundant brillantment el geni de Chicago perquè l’absència del guitarrista pesés al mínim possible, com així va succeir efectivament. El xou de dos hores va observar un crescendo evident, en què van alternar temes nous amb unes quantes de les seues joies anteriors, tot plegat presidit per un molt bon ambient i sincera admiració entre els assistents. Diversos bisos, més joies i la sensació que el bo d’en Tweedy té rotllo per a molt més temps encara.
tracking