Tom Jones. Incombustible

Array Amb un formidable refrigeri previ al village de Cervezas Alhambra del Festival Jardins de Pedralbes que ens va carregar les piles, vam assistir pletòrics a la cita amb un incombustible Sir Tom Jones. A aquestes alçades de la carrera de l’astre gal·lès, acabat de celebrar el seu 82 aniversari i amb més de seixanta anys de carrera ininterrompuda i exitosa, resulta un autèntic privilegi per a l’espectador poder veure i disfrutar encara d’una figura musical tan gran. I és que vist aquest recent pas per l’escenari del Jardins de Pedralbes, l’únic que ningú pot posar en dubte és el seu magnífic estat de salut artística.

Per començar, hem de ressaltar que el britànic no ha perdut gens ni mica el seu cicló de veu; és a dir, la clau inequívoca del seu triomf i longeva carrera de tantíssims anys. En segon lloc, la seua capacitat per adaptar-se a modes i temps canviants, ja que sempre ha estat molt atent i sensible en l’esdevenir del negoci musical i ha aconseguit perviure amb noves i bones entregues musicals que li han guanyat el respecte i afecte de companys de professió, la crítica musical i, per descomptat i el més important, l’acceptació i complicitat del públic. Per aconseguir-ho, Jones ha sabut envoltar-se sempre de músics de gran recorregut i enorme vàlua tècnica, i s’ha presentat en viu amb un so modern i actual per aconseguir no assemblar-se a cap d’aquests artistes de la seua pròpia generació o de dècades posteriors, de carrera llustrosa, però que s’arrosseguen com ombres perquè fa temps se’ls ha passat l’arròs.

El concert, per si mateix, va ser d’allò més divertit a partir d’una encertada selecció de temes clàssics amb altres d’encuny més recent, tots executats, això sí, des d’una perspectiva de màxima actualitat i sonoritat alternativa en comparació als originals que el van fer triomfar. Vam poder escoltar èxits d’antany com un It’s Not Unusual amb acordió sonant a chanson i un Delilah arreglat en pla cúmbia o hits de les últimes dècades com els seus sempre infal·libles Sex Bomb o el Kiss del malaguanyat Prince, a més de versions de Cat Stevens i Bob Dylan, i fins i tot un raper Talking Reality Television Blues. Sense aparents gestos de cansament, més enllà de trobar a faltar els seus balls picardiosos d’altres temps, la vetllada va ser de somni, gràcies a un protagonista probablement irrepetible i sense parangó de la història del pop internacional de les últimes sis dècades.

IMPRESSIONANT.