Jamie Cullum, la mar d'excitant

JAZZ

Després de diverses ocasions fallides per culpa de la maleïda pandèmia, per fi hem pogut trobar-nos en viu amb Jamie Cullum, en altre temps nen prodigi del jazz britànic i que, vint-i-tants anys després del seu debut a finals del segle passat, constitueix, per ara, una de les grans figures del gènere. Jo en particular el vaig descobrir després del llançament de Twentysomething, el tercer àlbum, editat el 2003 i que li va suposar l’encimbellament a nivell mundial, grandíssimes vendes i un munt de premis i reconeixements com a artista i gran revelació de l’any. En l’actualitat, a aquestes alçades de la carrera, quan la seua trajectòria a nivell de maduració personal i artística resulten indiscutibles, el pianista i cantant d’Essex es passeja pels millors escenaris i festivals del món.

No hi ha cap mena de dubte, Cullum s’ha convertit en un dels principals referents del jazz vocal actual, sense renunciar a una fusió intel·ligent i efectiva amb altres gèneres musicals com el pop, el soul, el rhythm & blues o el funk, que també ha demostrat dominar, tant a nivell vocal com instrumental. En les actuacions en viu, com la que vam gaudir a la Porta Ferrada fa uns dies, va poder demostrar la seua condició d’artista total, cantant, tocant o ballant, a més d’un domini de l’escena i del tempo dels seus xous tan sorprenent com contagiós per al públic que va assistir extasiat a veure’l i a escoltar-lo. Els seus repertoris d’actuació, després d’onze discos a l’historial, li permeten varietat i qualitat en una sàvia barreja de composicions pròpies, estàndards de jazz i fins i tot versions inversemblants d’artistes de tota condició com John Legend, Pussycat Dolls, Kanye West, White Stripes, Justin Timberlake, Coldplay i fins i tot Rihanna, amb el Don’t Stop the Music, que es va poder sentir a Sant Feliu de Guíxols.

L’espectacle en conjunt va resultar, per descomptat, d’allò més excitant, i va acabar amb tots els presents en ball desenfrenat com a mostra palpable del carisma i capacitat per encomanar l’alegria i vitalitat d’aquest petit però grandíssim artista britànic tan multidisciplinari i atraient.