Bruce Barth Quartet. Un regal per als sentits

JAZZ

Sort que l’afició jazzística local és espavilada i, encara rai, va saber llegir al web del Cafè del Teatre la informació sobre el concert del Bruce Barth Quartet en què, erròniament, s’anunciava un tal Brush Band Quartet.. Subtileses (des)informatives a part, el cas és que, malgrat tot, la sala es va acabar omplint ja que, no en va i malgrat haver estat programada l’actuació en ple mes de juliol amb molta gent ja de vacances, l’ocasió valia i molt la pena, entenent-ho així aquest sant públic nostre, sempre savi i comprensiu. Es tractava del retrobament del pianista Bruce Barth i del trompetista Terrell Stafford, a qui ja vam poder admirar junts en una passada edició del Jazz Tardor de Lleida, i que ara es troben en plena gira de concerts per Espanya, acudint als millors festivals estivals del gènere com San Javier, Valladolid, Donosti, Terrassa, Huelva, etcètera.

Doncs bé, encara que mai no estigui de més recordar-ho, aquesta dupla estaria en el top mundial de les millors associacions jazzístiques possibles i cada un dels seus xous és una invitació al delit i al gaudi dels sentits.Artistes com aquests, amb trajectòries brutals i enregistraments i col·laboracions en viu amb grans del jazz com Stan Getz, Terence Blanchard, Stanley Turrentine, Tony Benett, McCoy Tyner, Winton Marsalis o John Faddis, per citar només alguns exemples, dicten clarament que aquests dos tipus no són uns qualssevol i es fan des de fa dècades amb el bo i millor del jazz mundial actual.En aquesta ocasió, van arribar a Lleida secundats per una secció rítmica britànica de reconeguda vàlua tècnica i prestigi, composta pel contrabaixista Mark Hodgson i el bateria Stephen Keogh, ambdós, també per descomptat, amb bagatges que no desmereixen per a res els dels dos stars de la nit. Un espectacle d’alt voltatge interpretatiu que va arrancar des del minut u amb una força i una intensitat enormes, i es va mantenir el nivell a una gran altura durant l’hora i mitja llarga que va durar la sessió, construïda a base d’estàndards i alguna composició de Stafford i Barth i que ens van mantenir en tensió contínua.