Profund com un oceà

JAZZ

Un gènere ric com el jazz ha mostrat des de fa dècades múltiples formes de representació. Unes de més comestibles que d’altres i, partint del grau d’assimilació i acceptació per part del públic, introduït o no, més populars i menys. Dins d’aquest variat ventall de possibilitats estilístiques, els corrents més avantguardistes sempre han estat els més difícils d’entendre per al gran públic, i han suposat, fins i tot, polèmica i sentiments d’incomprensió durant temps fins a aconseguir ser acceptats.

Li va passar al be-bop davant el jazz tradicional a mitjans dels anys quaranta o al cool i al hard-bop davant el free-jazz i el jazz fusió a finals de la dècada dels seixanta i a començaments de la dels setanta, amb la irrupció afegida de nous elements i formalitats molt trencadors respecte als corrents existents i, per descomptat, acompanyats de nous creadors. En l’actualitat, en plena edat del jazz contemporani, encara que enmig de modes passatgeres i tan canviants, semblaria que el jazz viu en un estat d’avantguarda permanent, encara que la realitat sigui diametralment oposada. Els realment trencadors són pocs i la resta, la majoria, habiten àrees de confort sense evolucionar gairebé.

Entre la nova generació de jazzmen, Immanuel Wilkins destaca per la seua radicalitat i nova visió del gènere havent cridat l’atenció de la crítica i el públic més entès gràcies a la seua exigua producció discogràfica, tot just dos àlbums, Omega (2020) i The 7th Hand (2022), això sí, premiats i aclamats unànimement. Aquests discos i els seus espectacles ens revelen un artista, jove i d’enorme projecció de futur, sobre el qual és difícil apostar cap a on encaminarà els pròxims passos. En l’actuació a Lleida, flanquejat pel pianista Micah Thomas, Tyrone Allen al contrabaix i el drummer Kweku Sumbry, el saxofonista de Filadefia ens va deixar literalment bocabadats presentant-nos en directe el seu últim disc, d’una tirada i sense solució de continuïtat.

Gairebé dos hores de jazz d’altíssima qualitat sense pausa, i amb quatre músics joves donant el millor de si mateixos en una suite de sonoritat èpica i, com he llegit en algun lloc i que jo no podria haver-ho expressat millor, “amb la profunditat d’un oceà”.