CLÀSSICA
Intèrprets: Josep Maria Colom, piano. OJC.
Autors: Bach i Mozart.
Lloc i data: Auditori de Lleida, 27 de novembre
Diumenge vaig assistir a un concert de Bach i Mozart a l’Auditori i vaig sortir com si hagués presenciat una masterclass
de filosofia. Tocava Josep Maria Colom, un pianista dels de la vella escola, dit sigui això en la més elogiosa de les accepcions. Colom no és especialista de res. És simplement –quasi res!– músic. Què vol dir això? Vol dir que en lloc d’idolatrar els autors estima les seues músiques. Miquel Àngel pensava que les escultures eren dins del marbre i la seua tasca era treure-les. Així va treure Colom la música que hi ha dins del concert 17 de Mozart, al qual va incorporar una
cadenza meravellosa que no havia sentit mai i suposo que és seua, i al qual va afegir uns sorprenents enllaços entre els moviments –imagino que també seus– que van convertir l’obra en una cosa semblant a una suite de Keith Jarrett. Mai havia vist en un concert mozartià aquests enllaços, que després, informant-me, he descobert que en el seu dia van ser habituals. Al costat d’aquest Mozart, Colom va reivindicar el Bach tocat amb Steinway amb un esperit magníficament libèrrim. La impressionant
cadenza del primer concert per a teclat de la història, el cinquè dels de Brandenburg, va ser rubatejada amb enorme classe, desacomplexat
flow i chopinians aires, tot això sense faltar al respecte a la música. El va acompanyar una OJC que va estar molt còmoda, esplèndidament dirigida pel
concertino Joan Espina. Les grans obres no estan escrites per a instruments concrets perquè la nostra realitat material mai estarà a l’altura de la idea abstracta del geni, que és el que val. El Bach de Colom ens va oferir una cara de la muntanya, i és bellíssima. Ens vam perdre l’altra cara, però és impossible veure la muntanya sencera, i ja va sent hora que tothom entengui, inclosos els fanàtics que diuen que Bach no es pot interpretar amb instruments moderns, que Déu és massa gran perquè només sigui catòlic.
