Deliciós

CANÇÓ D’AUTOR

Des que els programadors de l’Espai Orfeó va anunciar aquesta actuació fa unes setmanes, esperàvem amb moltíssimes ganes el concert de Ramon Mirabet a Lleida. No en va, amb prou feines ve a la nostra ciutat per actuar, com molt bé va comentar en un moment donat de l’actuació, però no per falta de ganes sinó perquè les oportunitats no li arriben amb la freqüència que voldria. Al contrari, les poques vegades que ens ha visitat ho ha fet molt a gust i li encanta el feedback amb el públic d’aquí i el fantàstic ambient que sempre l’ha envoltat.

Sobretot, aquells que el seguíem a distància per la seua –escarida– producció musical disponible, l’anunci cerveser i per aquestes presències més o menys freqüents en diversos programes de la televisió pública catalana, volíem trobar-nos cara a cara amb ell i poder gaudir d’un dels millors cantautors catalans d’última generació, en el seu cas cantant en anglès i francès. En aquesta recent excursió a Ponent, va estrenar un format de trio, mai explotat fins a la data, acompanyat del pianista Óscar Ferret i de Jordi Mestre al contrabaix, que va sonar formidablement en el coquetó espai de l’Orfeó, i va penjar, a més, el cartell de “tot venut”. Pel que fa al repertori escollit per a l’ocasió, unes quantes i precioses versions de Tom Waits, Nancy Sinatra, Sam Cooke o Eric Burdon, al costat de cançons pròpies extretes de totes les seues entregues discogràfiques, Happy Days (2013), Home Is Where The Heart Is (2016), Beguin Again (2019) i, l’última de totes, Free (2022), més personal que cap, i en la qual l’artista barceloní es mostra, potser, més madur i introspectiu del que el coneixíem fins a la data.

El xou va ser deliciós i vam sortir-ne tots encantats, sens dubte. Amb aquesta veu trencada, malenconiosa però elegant, i aquest carisma meravellós que no es conrea sinó que es té de naixement, igual que un enorme talent melòdic com el seu, que diferencia un artista singular i genial com ell, del munt de mitjanies que ens envolten.