Deltonos adrenalínics

Ens temíem el pitjor.. Els Deltonos, una banda que des del seu naixement fa quatre dècades s’ha caracteritzat sempre per un potent i musculós power rock, podien sonar molt malament en un espai com La Boîte, caracteritzat sempre per condicions deplorables, des d’aquest punt de vista. Doncs, no.

Algú ens havia assegurat que se li havia donat una autèntica canvi a les condicions acústiques de la sala i, efectivament, des dels primers cops de guitarra vam poder comprovar que els nostres pitjors auguris s’esvaïen com una boira amable, i que l’actuació podia ser una de les grans, com així va succeir, amb un grup com aquest. Sens dubte, un dels millors combos en el seu gènere de tot l’estat, batuts en mil batalles i amb una de les trajectòries més autèntiques i irreprotxables del negoci musical. Així mateix, amb l’escenari il·luminat de manera infame de blau –els del grup semblaven sortits d’Avatar– i registrant-se bastant bona entrada de públic (s’havien fet porres de si serien capaços d’omplir el local o si, com per desgràcia sol passar tantes vegades a Lleida amb magnífics artistes, hi assistiríem quatre comptats), el grup càntabre, en format de trio estil Cream i compost per Hendrik Röver, guitarra i veu solista, Sergio Rodríguez, baix i veus, i Javi Arias, bateria, ens va obsequiar amb un concert espectacular de rock & blues d’escola.

I és que van omplir hora i mitja llarga de repertori adrenalínic a base de grans temes extrets de les seues moltes entregues discogràfiques disponibles, molt marxosos i veloços i amb fuzz del bo, tal com manen els cànons. Però que ningú es pensi que Los Deltonos són de “ser més el soroll que les nous”, res més lluny de la realitat. Una de les característiques que més criden l’atenció i que més m’agraden de la seua fórmula irrefutable quant a les composicions és la brillantor textual amb la qual sempre han aconseguit encaixos rítmics perfectes i absoluta correcció en l’accentuació dels seus versos.

Podria fer la sensació que fugen d’aquestes llargues històries típiques de l’americana, que han conreat durant tants anys, per anar més al gra del que volen explicar. En definitiva, una nit inoblidable amb grans èxits d’un gran grup en estat de forma magnífic i amb la sensació que per a Hendrik no passen els anys. Amén!