Gens convencional

EXPERIMENTAL

Artista: Francesco Tristano.

Sala: Auditori Enric Granados de Lleida.

Data: 2 de març

Vam conèixer Francesco Tristano fa molt temps, a començaments de la dècada passada, com a membre del trio Aufgang, amb dos pianos de cua i una bateria, una formació experimental que, ja llavors, ens va semblar la mar de suggestiva i interessant. Van venir a actuar a Lleida en aquest mateix escenari, l’Auditori Enric Granados, per oferir una actuació que, a la fi, em deixaria tan impressionat ja que, aleshores, poc o res sabia d’ells. Han passat els anys i en aquesta ocasió, en format de piano solista, l’artista luxemburguès ha tornat per demostrar-nos el seu estat actual de forma i com sona aquest últim espectacle seu, a cavall de la música culta i l’electrònica, en una simbiosi musical plena de bellesa i, fins a cert punt, addictiva.

Va presidir la sessió la projecció d’una alba davant el mar, gravada en temps real, que va estar acompanyant l’hora i mitja generosa de durada. Mentrestant, Tristano es va dedicar a deambular per la música del barroc primerenc, a l’empara de músics de la seua absoluta devoció, encara que poc coneguts de la multitud, com Girolamo Frescobaldi, Orlando Gibbons o Jan Pieterszoon Sweelinck, picotejant, mentrestant, temes propis de sonoritat més contemporània, fins a completar un repertori arriscat, encara que amè. En certs moments, el ventall ambiental es va anar obrint a l’electrònica, barrejant el piano clàssic amb efectes i preenregistrats, tot més proper a l’avant garde i a John Cage, a qui va dedicar aquell àlbum superb titulat Bachcage, en què va posar en relació el trencador compositor nord-americà amb Johann Sebastian Bach, la seua màxima influència musical de tota la vida.

Jutjant per la reacció entusiàstica del respectable, en el seu conjunt, tot el que vam veure i escoltar va ser del grat de la majoria, ja que es va premiar l’actuació amb una càlida ovació i fins i tot algun crit d’entusiame. Cosa gens fútil, tenint en compte el tipus de xou a base d’aquesta mena de música tan poc convencional i provocativa, que pot agradar, però no de forma unànime per la seua certa complexitat i arestes. S’ha de lamentar, únicament, les localitats buides, oportunitat perduda, doncs, per als que no van acudir a gaudir d’aquest artista i de la classe excepcional de xous que acostuma a protagonitzar.