Frescor gairebé hipnòtica

FOLK-ROCK

Sempre passa. Quan es tracta de fer balanç d’un esdeveniment com el MUD, una de les manifestacions musicals més variades i interessants del nostre calendari, la qüestió és aprofitar el comentari sobre l’espectacle que l’ha tancat, analitzant com ha anat tot en conjunt i provant de treure les conclusions pertinents.

En aquest cas, Nick Mulvey, l’artista designat per tancar –ja us ho avanço, amb nota bastant alta– aquest MUD d’afortunada programació, estructurada a partir d’un cartell equilibrat quant a varietat d’estils i personalitats, amb artistes d’aquí i d’allà, i sonoritats molt dispars que és el que els aficionats valorem quan ens atansem a esdeveniments d’aquesta índole buscant diversió i experimentació, a parts iguals. Si afegim, molt important, la sensació que aquesta edició va començar a entreveure un canvi generacional d’espectadors, més joves que de costum, la conclusió és que la cosa va bé i s’augura bon futur per a aquesta història.

En el cas del guitarrista, compositor i cantant de Cambridge en sabíem molt poca cosa, d’ell, a part de la seua experiència com a percussionista a la banda Portico Quartet, que li va donar cert prestigi en l’àmbit indie, abans d’iniciar la seua etapa com a solista fa set o vuit anys. Simon, el meu antic profe d’anglès, amb qui vaig coincidir a les portes del concert, em va explicar l’auge que Nick Mulvey estava atresorant al Regne Unit en els últims temps, havent-se convertit en una espècie d’artista de culte en els circuits especialitzats del folk-rock anglosaxó. Segurament això serà veritat, perquè el Cafè del Teatre de l’Escorxador va registrar una bona assistència, molta de la qual la van conformar britànics instal·lats aquí o de passada, qui sap..., d’acord que en tots els grupets se sentien comentaris exultants en l’idioma de Sa Graciosa Majestat.

Doncs això. Vam gaudir de veritat d’un artista de llenguatge musical i ritmes molt contemporanis, que va saber enganxar a la perfecció el públic, fent gala de la seua gran exquisitat compositiva i d’una frescor personal gairebé hipnòtica. Poca broma.