CANÇÓ D’AUTOR
Artista: Albert Pla.
Sala: Cotton Club.
Data: 29 d’abril
Des que em dedico a escriure sobre música en premsa, ja fa més de tres dècades, he tingut l’oportunitat de veure en directe Albert Pla força vegades, més d’una dotzena, potser encara que totes han estat sempre diferents. Més enllà de la consideració que tinc sobre ell com a artista, bastant elevada per cert, mai millor que en el seu cas es fa oportuna, per definir bé el que fa, la utilització de descripcions i qualificatius com a “invividu especial”, “rara avis”, “transgressor”, “fora del comú”, “peculiar”, etcètera, sempre des d’una perspectiva extravagant, provocativa, de fugida de l’evident i de recerca d’efectes cap a l’espectador que el treguin de la indiferència. A part de la seua ressenyable discografia, una dotzena d’àlbums fins al 2018, data d’aparició de
Miedo, la seua última entrega fins a la data, les seues cites amb el públic s’han materialitzat en concerts, espectacles humorístics, teatralitzacions, xous de gags i monòlegs o en aparicions com a actor, caracteritzades per la polèmica, provocació buscada, la irreverència o el sarcasme, tot plegat a partir del tractament i exposició de temes aparentment tabús o causants de certa o molta, ves a saber, incomoditat en l’espectador. El cas és que, com a artista polifacètic i imprevisible que és, convé no perdre-se’l sempre que vingui per actuar i poder disfrutar així, una vegada i una altra, del personatge iconoclàstic per antonomàsia de la música catalana i espanyola que representa. En aquesta última ocasió, acompanyat del magnífic guitarrista Diego Cortés, un teclista/baixista, i un trio de coristes ballarines que van complementar el xou, l’artista de Sabadell va fer un repàs d’alguns dels seus espectacles anteriors, compendiant moltes de les cançons en castellà i català més conegudes, trufades com sempre, això sí, a base dels seus habituals comentaris provocatius, exabruptes simpàtics i tot aquest argot seu tan ben conegut. En fi, encara que passin els anys, el tinguem més vist que el còmic i el personatge hagi assolit la condició d’autèntic estereotip underground, seguim gaudint com mai del seu art i d’aquesta manera tan alternativa i entremaliada de fer crítica social, tan necessària, d’altra banda, amb la que continua caient...
