Ballar sobre la tomba de Stalin

Ningú no ha pres el pèl a Stalin com Xostakóvitx. Afortunadament el dictador no el va entendre, i per això el compositor no va acabar a Sibèria. Estic encara impressionat pel vertigen amb què Alfons Reverté, el director de l'OJC, va atacar diumenge l’scherzo de la desena simfonia del rus. És un moviment demencial. Quatre minuts que no tenen marxa enrere i contenen l’escriptura més infernal que he vist per als vents en un concert simfònic, amb moltes notes a una velocitat llunàtica que porten els músics al límit i una mica més enllà. L’orquestra va caure miraculosament dempeus després d’aquest repte, com els gats. Xostakóvitx té molt mala llet. Si fes cine dirien que no és recomanable per a menors de 16 anys. Irònic, sarcàstic, grotesc, amarg, torturat, antiromàntic. L’harmonia és dura. El ritme, de frenopàtic. Hi ha molts unísons de requint i flautí, una combinació molt agressiva i extremament difícil per a l’afinació. Les trompes tenen registres delirantment aguts. La corda va tocar amb una energia que parla molt bé de la feina que devia fer als assajos el concertino, el magnífic Raúl García. Va destacar en el tercer moviment l’impressionant trompa Sergi Chofre, a qui no havia sentit mai i de qui no oblidaré el seu so contundent i alhora controlat. Xostakóvitx sap ser líric aquí, però l’harmonia continua sent tèrbola. Quan apareix un acord major sembla que ha sortit la llum, però és un miratge. Així és el rus. O l’adores o l’odies, i som molts els que l’adorem. Al finalitzar el concert hi havia eufòria entre els músics. S’abraçaven com si haguessin guanyat la Champions. Abans havia iniciat el programa l’obertura de Rienzi, un Wagner jove en el qual ja apunten valquíries i parsifals però que no feia cap falta perquè Xostakóvitx et deixa extenuat amb la seua dansa macabra sobre la tomba de Stalin. Es deuen haver fet coses més atrevides en la història de la humanitat, però no gaires.