CLÀSSICA
Intèrprets: Sílvia Pérez Cruz & Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.
Sala: Auditori de Lleida.
Data: 16 de juny.
Tots aquells més o menys habituals d’aquest article de crítica musical saben que seguim Sílvia Pérez Cruz des de fa un munt d’anys, quan formant part de Las Migas va fer els seus primers concerts al Cafè de l’Escorxador gràcies a la sensibilitat de Toni Revés. Ha plogut molt des d’aleshores, gairebé vint anys, i en aquest temps la Sílvia ens ha visitat en diferents espais un munt de vegades delectant-nos i desenvolupant la mar de bé qualsevol dels molts pals estilístics que el seu prodigiós registre li permet emprendre. No obstant, en el que crec que dona el millor d’ella mateixa amb la seua veu i aquest colorit excepcional que posseeix és en el flamenc i el jazz, estils en què un bon domini de la improvisació marca la diferència. No hi ha dubte que els admiradors que ha anat guanyant-se tot aquest temps s’han convertit en molt fidels i repeteixen i repeteixen en totes i cada una de les seues visites. En aquest cas, apostaria que el
sold out del seu espectacle al costat de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va ser gràcies a la seua pròpia tirada i no al revés, encara que el prestigi dels músics que la van acompanyar a l’Auditori sigui innegable i comptin per èxits totes les seues intervencions a casa o, com en aquesta ocasió, sortint d’excursió. El cas és que l’aposta va ser molt arriscada, allunyant Pérez Cruz de les seues zones de confort habituals: en concret, una suite
de cançons per a veu, guitarra i orquestra simfònica del compositor i guitarrista barceloní Feliu Gasull, basada en “tonades que canten els camperols” en diferents llocs dels Països Catalans, com resava la propaganda prèvia de l’esdeveniment.
Gairebé des del començament i, segons anava avançant l’audició, em vaig anar adonant que, al no tractar-se de material mínimament conegut, la gent va anar quedant-se a poc a poc en fora de joc sense poder establir-se el típic feedback de la cantant de Palafrugell i el seu públic, acostumat majoritàriament, tampoc, a esdeveniments de l’àmbit de la clàssica, com es va demostrar a la segona part. Vaig tenir la sensació, fins i tot, que l’orquestra amb la seua demostració de poder instrumental ofegava les parts vocals fent-se inintel·ligibles per moments i donant un resultat final de cert fiasco. La segona part del programa, únicament orquestral, dedicada a la interpretació completa de la Simfonia número 9, opus 95 d’Antonín Dvorák, més coneguda com la Simfonia del Nou Món, sí que va acaparar unànimement el beneplàcit de tots els assistents. Sent una de les peces més populars i conegudes del repertori simfònic i tan magníficament executada per l’orquestra, sota la sàvia batuta d’un Josep Pons que va donar curs a tota la seua energia, l’estona va ser meravellosa i ens va apujar de nou l’ànim, malgrat els aplaudiments entre els diferents moviments sense esperar al final. Com deia abans, cosa de passerells.
