Fado d’anada i tornada

FADO

★★★★✩

La cantant veneçolana Andrea Imaginario va ser la protagonista de la segona cita del festival Interfado a Lleida, amb un concert a la Seu Vella, coincidint amb una nova edició del cicle Nits de Lluna plena al claustre, encara que el concert se celebrés finalment a l’interior del recinte per si els abundants núvols que s’havien citat al cel decidien posar-se d’acord i aigualir-nos la vetllada. Acompanyada per dos músics joveníssims encara que excel·lents, Miguel da Silva a la guitarra portuguesa i Manuel Ferreira a la guitarra clàssica, Imaginario va tirar endavant, amb gran encert per a alegria del nombrós públic que va omplir el nostre més significat espai religiós, el seu espectacle Saudades, mitjançant un repertori de sonoritat intercultural amb una molt personal fusió de fado i música iberoamericana, sobretot la del seu país. I és que aquesta formidable cantant, com ens va demostrar dissabte a la nit sense cap pal·liatiu, ha aconseguit construir un recorregut musical d’anada i tornada portant fins al con sud el fado lusità per d’aquesta manera dotar-lo d’alguns senyals identitaris de diferents pals folklòrics tradicionals de Veneçuela i d’altres territoris limítrofs, tornant-lo a Portugal i a la resta del continent europeu, insuflat de nous ritmes i sonoritats la mar de suggeridors. El recital d’Imaginario ens va revelar, a més d’una intèrpret superba, una gran comunicadora, atès que ens va brindar una autèntica lliçó de literatura comparada, de la qual és gran especialista. Cançó a cançó, ens va anar explicant com el fado, un gènere inicialment sorgit als ravals i barris més humils de Lisboa, amb lletres senzilles, properes primordialment a la quotidianitat i penes del poble, es va anar insuflant, a poc a poc, de textos més cultes a base de versos de grans poetes i escriptors portuguesos com ara Luis de Camoens o Fernando Pessoa, convertint-lo temàticament en una mica més transversal i universal. La simpatia i loquacitat d’aquesta artista amb estil propi marcat per la dolçor característica del seu timbre de veu, que va cantar en portuguès i espanyol, ens van regalar una preciosa vetllada per demostrar, una vegada més, que aquest gènere aparentment ancorat en la tradició és obert a qualsevol afegitó sonor o formal que qualsevol s’aventuri a aplicar-lo. Si és amb bon gust i respectant certs cànons, la cosa funciona, segur i, com en aquest cas, amb imaginari propi.