La mare que els va parir
L’Steinway del Palau de la Música va pensar dilluns que tindria una nit tranquil· la. “Avui Bach”, es va dir; “una manera plàcida de començar la setmana”. És normal que pensi així un piano acostumat a bregar amb rakhmàninovs i liszts que val el que un pis nou de 150 metres quadrats al carrer Joc de la Bola.
Un Steinway és un Steinway. Serveix per a tot l’art que vulguis ficar-li. Pots ficar-li Glenn Gould i l’Steinway continuarà sent millor que Glenn Gould. És bo per donar cabuda a tota la música que puguis imaginar-te. I una mica més.
Víkingur Ólafsson va trobar dilluns aquest poc més. Va posar al límit amb música barroca el millor piano modern. Ho va fer a través d’un ús quirúrgic del pedal i accentuant les parts febles del compàs perquè la música caminés permanentment. Aquestes síncopes, i no la improvisació, són el que confereix aires profètics de jazz a la música de Bach.
A les Goldberg res no és improvisat. Ólaffson les va fer lliures, però meditadíssimes. Cal ser molt torero per tocar així. Tant com ho va ser Bach al compondre unes variacions en les quals no varia el tema inicial – el més fàcil, i el més bell, d’una obra dificilíssima– sinó les harmonies que el sostenen, i que no modulen durant una hora i mitja tret de per passar de major a menor.
Ólafsson va deixar molt clar al començament del concert quan s’acabava el silenci i quan començava ell, i llavors la primera nota no va ser una nota, sinó una cosa vinguda d’un altre planeta. Va tenir el coratge de fer crescendos com si anés a saltar i a l’últim moment, davant del precipici, no va saltar. Va treure un so que no va ser només color, sinó també substància: un món amb respiració i mort i foscor i llum. El Palau sencer va ovacionar dempeus el pianista i aquest, el piano. Va ser un duel de tres titans, autor, intèrpret i instrument, i tots van guanyar. El piano se’n va anar a dormir amb cara de pensar en els altres dos amb un afectuós “la mare que us va parir”, i nosaltres ens en vam anar a casa pensant el mateix dels tres.
