Reverència

CLÀSSICA

Schubert Filharmonia. Salvador Mas, director.

Autors: Beethoven i Brahms.

Sala i data: Auditori de Lleida, 20 de gener

★★★★★

Beethoven demanava un resguard cada vegada que feia una reverència. El Trio Ludwig també, i en el seu cas el resguard el firma Déu i sentencia el text següent: “Són vostès tres músics d’elit universal.” Dissabte, a l’Auditori, Abel i Arnau Tomàs van afrontar a un tempo inhumà el virtuosisme que exigeix al violí i al violoncel el primer moviment del Triple concert de Beethoven (salts d’arc, canvis de posició, octavats, harmònics insòlits) i Hyo-Sun Lim els va acompanyar des de la mateixa altura amb el piano, amb una coordinació perfecta amb els dos germans genials que tenia a l’esquena. La pianista coreana va rubatejar amb el pedal amb enorme classe i va treure qualitat de so a través de la relaxació amb què va afrontar els forti, en què l’energia no la va treure de colpejar fort les tecles sinó de projectar el cos des de la distància. 

En el bellíssim segon moviment (quantes vegades el més bonic és el més senzill!) els germans Tomàs van treure un so a l’altura dels seus instruments, i en el tercer l’orquestra va ballar gairebé literalment en una polonesa que no va sonar refinada i amb perruca, com volien els il·lustrats, sinó amb tota la seua frescor com hauria volgut Beethoven, l’aportació més revolucionària del qual a la humanitat, i no només en un sentit musical, va ser dotar de grandesa temes que es tenien per plebeus. 

El Trio Ludwig va oferir com a bis una espècie de polca que jo no coneixia i va confirmar l’excel·lència d’aquests tres músics admirables. Una partitura és a la música el que un mapa a un paisatge. Només un mapa. La música és el paisatge, i Beethoven és una cadena muntanyosa enorme. El Trio Ludwig ens va portar a aquests cims i és impressionant el que es veu des d’allà dalt. Va tancar el programa una Quarta Simfonia de Brahms en la qual també hi va haver més paisatge que mapa (va ser dirigida sense partitura), amb un inoblidable últim moviment en el qual Brahms construeix un altar als seus déus Beethoven i Bach. Bach, Beethoven, Brahms. Himàlaia s’escriu amb B. Van estar sensacionals les fustes i els metalls en una passacaglia que va sonar com un orgue caigut del cel, i una orquestra en estat de gràcia (poderosa corda i grans trompes, trombons i timbals) va fer una infinitat de variacions que mai no van avorrir perquè sempre van ser diferents, com la pluja o les albades. Va ser un concert de categoria mundial.