Diari de viatge

FOLK-ROCK

Grup: Arizona Baby.

Sala: Cafè del Teatre.

Data: 26 de gener

★★★✩✩

El trio val·lisoletà Arizona Baby va saltar a l’arena de l’indie nacional fa aproximadament dos dècades, batejats com una road movie dels germans Coen, per, sens dubte, intentar posar tothom en situació sobre el seu estil i objectius sonors i temàtics des de la perspectiva argumental d’aquest gènere anomenat popularment americana. No en va Javier Vielba (veu i guitarra rítmica), Rubén Marrón (guitarra, solista) i Guillermo Aragón (bateria, percussions i veus) van tenir clar des de l’inici de la seua etapa quin era el paisatge pel qual volien deambular. Parlem d’un folk rock acústic cantat en anglès, inspirat per les seues bandes de rock del sud de capçalera i herois com Ry Cooder o el Morricone dels spaguetti westerns, que s’han vist reflectits en les diferents entregues discogràfiques encunyades des d’aleshores. És a dir, Songs To Sing Along (2005); Second To None (2009); The Truth, The Whole Truth And Nothing But The Truth (2012); Secret Fires (2014); Sonora(2018) i l’últim fins a la data, Salvation (2023), si exceptuem aquesta vida musical paral·lela seua al costat de Los Coronas, denominada Corizonas, que va donar com a fruits sucosos tres àlbums el 2011, 2016 i 2021.Per aquí per Ponent solen visitar-nos amb certa freqüència ja que, a més de tenir força predicament entre l’afició rocker local que sol omplir cada vegada, un dels seus membres compta amb llaços familiars a la nostra ciutat i, com sempre proclamen, venir aquí a cantar és com fer-ho a la ribera mateix del Pisuerga.El cas és que, de nou, el Cafè del Teatre va vestir gales de sala talismà omplint-se en tres quartes parts amb un so acceptable, perquè aquests aguerrits val·lisoletans –que cada vegada ens recorden més els ZZ Top amb les seues llarguíssimes barbes i cabelleres– desgranessin les cançons del seu més recent longplay. Un treball de títol bíblic que, sense arribar al nivell del seu bestial Sonora de just abans de la pandèmia, aconsegueix mantenir tanmateix l’habitual càrrega emocional i les potencialitats artístiques grupals, constituint una més que digna continuïtat musical del seu millor disc fins avui.Aquestes d’ara, que vam gaudir àvidament, són un grapat de cançons que constitueixen una mena de diari de viatge amb al·lusions al cine americà més àrid i fronterer, com els dels esmentats germans Coen que tant inspiren les seues històries, en les quals sempre els protagonistes proven de fugir cap enlloc, com en els temes Street Of Babylon, Boldly Goin’Nowhere o Ride On.