Stravinski en vena

CLÀSSICA

Autors: Ravel, Lamote de Grignon, Mahler i Stravinski.

Intèrprets: Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Joseph Bastien, director.

Sala i data: Auditori de Lleida, 25 de febrer.

★★★★✩

L’OBC va impressionar diumenge a l’Auditori de Lleida amb un Ravel i un Stravinski enlluernadors. Va iniciar el concert amb Ma mère l’oye del millor orquestrador de tots els temps, una obra que incorpora combinacions d’instruments molt allunyats (celesta, flauta, contrafagot), que produeixen sonoritats literalment inaudites, i sobresurt en l’ús de l’escala de tons que tantes portes obriria després al jazz, amb sons freds sense gairebé tensió entre si perquè els distancia un to sencer. L’OBC va sonar com el que és: la millor orquestra del país i una de les millors d’Europa. Va venir després el Poema romàntic de Lamote de Grignon, una obra de factura wagneriana dificilísima per a l’orquestra, amb combinacions molt agressives de flauta i requint, un instrument curt i descompensat amb què és molt difícil fer totes les notes. La cosa va sortir regular. Els vents van acabar alts, una cosa comprensible perquè en els forti cal bufar molt i les freqüències són les que són, i la concertino va decidir quedar-se en l’afinació correcta. Tenia raó la concertino? Per descomptat, però l’orquestra és un treball d’equip i s’hauria agraït que hagués anat a buscar els vents. El millor en aquesta obra va ser el primer viola. Van seguir unes cançons menors de Mahler fàcils per a l’orquestra i difícils per al baríton. Josep-Ramon Olivé va tossir en una cançó i el director li va preguntar si podia seguir. Ho va fer i va estar magnífic. Quan veus un baríton contra setanta músics et preguntes si s’hauria d’amplificar, però un cantant líric projecta la veu d’una manera incompatible amb l’amplificació. Per això els boleros dels tres tenors eren horribles. Pel micro i perquè no tenien ni idea de com es canten. (Per disfrutar d’un bolero com Déu mana, mai millor dit, cal anar al cel i escoltar-lo a un gitano català de Gràcia anomenat Moncho o a un geni cubà anomenat Bola de Nieve. Tots drets!). El concert es va tancar amb el festival de Stravinski. Quina barbaritat! Al geni rus la corda li semblava massa humana i cedeix el protagonisme de L’ocell de foc als vents i a un ús percussiu de l’orquestra, arpa inclosa. Hi ha acords dissonants però no es perd la tonalitat i la melodia es pot cantar. També hi ha ritmes binaris i ternaris que encaixen i no encaixen, però no es perd el centre de gravetat. Van estar perfectes el fagot i la trompa i va dirigir amb un gest de gentleman i amb una enorme classe Joseph Bastien. Ens en vam anar a casa amb una lliçó de Stravinski que cent anys després encara no han entès molts pedants. A veure si n’apreneu, Schönberg i fills i nets i besnets: la música pot tenir politonalitat, i pot tenir polirítmia, i pot tenir compassos d’amalgama, però s’ha de poder xiular per no trair el que és: una estilització del vent.