Sense embuts
POP-FOLK
Intèrprets: Marala.
Festival MUD.
Sala: Teatre de l’Escorxador.
Data: 16 de març.
★★★★★
A tot festival amb cara i ulls, sempre trobes propostes per a tots els gustos. En un esdeveniment tan especial com el nostre MUD, obert a artistes de paratges molt dispars i a estètiques artístiques gairebé mai reglades pels manaments del mainstream, el més lògic és descobrir i sorprendre’ns amb les actuacions de gent capaç del més difícil encara. En aquest rang hem de col·locar el trio Marala, compost per la catalana Selma Bruna, la balear Clara Fiol i la valenciana Sandra Monfort, en un projecte musical capaç d’unir, sense cap mena d’estridència, tradició i innovació i que juga a guanyador amb unes posades en escena espectaculars, capaces d’agradar als públics més exigents. La seua proposta més recent i audaç, la que s’ha traduït en l’àlbum Jota de morir (2022), és una sèrie de composicions que presenten com a denominador comú el tema de la mort, avalat en com la tradició s’ha atansat a aquesta estació vital ineludible.Cançons pròpies, inspirades en balls de vetllatori valencians, cançons a morts de Mallorca i els càntics típics de les misses de difunts catalanes i peninsulars, que conformen un espectre temàtic, que, lluny de reflectir la melancolia o tristesa que normalment un podria imaginar, adquireixen un to festiu que les Marala recreen, basades en una teatralitat fresca i suggeridora, amb coreografies ad hoc, i una mena de provocació cap a l’espectador que es desafia a afegir-se a l’espectacle. El resultat pràctic, basat en uns jocs de llums molt elegants, en efectes electrònics pregravats que donen suport amb esplendor al seu propi acompanyament de teclats i guitarres, és d’una plasticitat i una bellesa magnífiques. Val a destacar, també, que aquest biaix de feminisme combatiu seu que van convertir en senya d’identitat de la formació des dels seus inicis i que el seu primer disc, A trenc d’alba (2020), ressaltava de forma inequívoca, s’ha de destacar que es manté inalterable, malgrat que a aquestes altures de la seua història i sis anys després ens sembli més subtil que antany i havent adquirit un to molt més mordaç, com si elles mateixes en fessin broma. Bé, el cas és que la seua presentació en un Teatre de l’Escorxador, no ple del tot però amb una molt bona entrada, va arribar a emocionar-nos durant certs moments, amb tres artistes imponents donant el millor de si mateixes, transitant per uns paratges sonors sens dubte impactants i reveladors en què sempre hi pot haver espai per a la sorpresa si un s’hi lliura sense embuts.
