Per a tots els gustos
FOLK POP
★★★★✩
La penúltima jornada del MUD 2024 ens va remuntar musicalment a una de les primeres edicions de l’esdeveniment, a aquelles èpoques en què, invariablement, el cartell conjuminat per Toni Gorgues i el seu equip no revelava l’existència de foscos i estranys ermitans musicals les èpoques més o menys glorioses dels quals havien quedat sepultades pel temps i que, només la tasca arqueològica de segells animosos com Guerssen, ens havia permès descobrir i assaborir tal o tal joia oblidada. Escoltar, a mig segle vista, les cançons de Dave Bixby, un cantautor nord-americà que va viure en primera persona aquella època de l’estiu de l’amor –aparentment suggeridora i somiadora, però que potser no ho va ser tant–, tenyit de psicodèlia a cop de marihuana i trips amb LSD i les experiències del qual provant d’expandir la ment mitjançant psicòtrops no van ser –el seu cas és un perfecte exemple d’això– tan agradables com molts teòrics romàntics ens han volgut vendre. El seu llegendari àlbum Ode to Quetzalcaotl (1969), que ens va oferir senceret fil per randa en rigorós acústic i sense robes sonores accessòries, va servir per conèixer-lo i gaudir d’unes composicions asprament emotives, descriptives d’uns quants dels seus viatges lisèrgics i algunes conseqüències físiques i mentals que ell va aconseguir superar a diferència de molts altres que no van poder aconseguir-ho i es van quedar pel camí. Estremidor.. El pla B del concert combinat va ser protagonitzat per la Judit, la petita de les germanes Neddermann, una creadora de generació recent però ja força experimentada havent aconseguit, a data d’avui, fer-se un espai més que notable en el panorama actual de la cançó d’autor de Catalunya. A base d’una fórmula expressiva en la qual, al marge de molt bones composicions pròpies, el que més crida l’atenció del seu treball són, sobretot durant les presentacions en viu, la contagiosa calidesa i vivaç frescor, i aquesta empatia i energia amb les quals atrapa sense remissió el públic que acudeix a escoltar-la. La veritat és que, venint del cert pessimisme temàtic i músiques nues de Bixby, saltar a l’optimisme i bon rotllo en format de conjunt pop-rock de Neddermann i la seua gent, va ser relativament fàcil, veient com aconseguia amb summa naturalitat i sense aparent esforç enardir un públic entregat sense embuts que va omplir gairebé fins als límits el Cafè del Teatre i va gaudir d’allò més i de principi a fi. Magnífica.
