L’últim mohicà
PUNK-ROCK
Marky Ramone’s Blitzkrieg
Sala Cotton
20 d’abril del 2024
★★★★✩
Suposo que a aquestes altures de la pel·lícula no cal recordar que el punk-rock va ser el moviment musical que els últims anys de la dècada dels setanta va il·lustrar la ruptura i el final d’una era daurada del negoci musical, posant en quarantena el pop-rock melòdic i les seues molt diverses varietats de llavors, des del rock simfònic fins al progressiu, passant per les avantguardes free, el soul, la música disco i l’estatus dels grans vocalistes, fins a l’arribada, diversos anys després, de la Nova Onada i el tecno. D’entre les bandes britàniques i americanes capdavanteres, The Clash, Sex Pistols, Buzzcocks, Vibrators Damned, Stooges, New York Dolls, Blondie, Richard Hell & The Voidoids, Television, Plasmatics, etcètera, segurament The Ramones és de les més recordades i –encara– molt venerades. Del combo de Queens, la trajectòria del qual va acabar sent de les més punks de totes per música i actitud, només queda viu un dels components primigenis i segon bateria, el bo de Marky Ramone, a qui devem haver mantingut viu el record de la seua activitat i tot el seu bagatge artístic, després de les morts de Joey, Johnny, Dee Dee i Tommy. Des de fa anys, es dedica a girar per tot el món amb un autèntic revival de la cavernosa música i trepidants versions de Los Ramones, acompanyat ara per un trio hispanoargentí que està assumint, i molt bé per cert, les funcions de tan gloriosos caiguts. A saber, el cantant Iñaki Urbizu Pela, el baixista Martín Sauan i el guitarrista Marcelo Gallo. El concert de la gira per tot l’estat espanyol, gairebé trenta ciutats, d’aquest Marky Ramone’s Blitzkrieg, va proporcionar l’oportunitat a l’entrada de seguidors que vam abarrotar el Cotton de la nostra ciutat, amb un públic variat de fans punks de veritat i un bon nombre de pijos i pijes disfressats amb la indumentària Ramone reglamentària (texans gastats, samarretes normatives i keds de tela) els quals, mòbil en mà, no van descansar de fer-se selfies i protagonitzar l’experiència del cap de setmana. Marky, amb una perruca impressionant, pols percutiu perfecte i malgrat les seues més de set dècades de vida, va desfermar la seua gent, que amb furor i a cop de guitarra ens van oferir gairebé quaranta cançons en menys d’una hora i mitja sense descans i a velocitat de vertigen. Una descàrrega en tota regla, que ens va deixar a tots exhaustos però molt contents. L’oportunitat de veure en viu i en directe una de les llegendes vives del gènere, aquesta mena d’últim mohicà de l’era daurada del punk, no té preu. Respecte!
