Magnífic Fest (I)
POP-ROCK
★★★★✩
Diguem d’entrada que els concerts dels quals potser gaudeixo menys són, precisament, els que se celebren a tal o tal festival. Seqüeles potser de molts anys fent pesades quilometrades per cobrir per a SEGRE esdeveniments celebradíssims com el Primavera Sound, Internacional de Benicàssim, Doctor Music Festival, Senglar, el Pirineos Sur o alguns dels molts esdeveniments estiuencs que cada any inunden el nostre calendari estival. Dic això perquè, a una certa edat, se’m fa molt costa amunt no poder estar gaudint assegut tranquil·lament de la música havent de guerrejar per, dempeus, guanyar-me un metre i mig d’espai per veure en condicions l’artista o banda de torn, a més de veure’m abocat a una contrarellotge immisericordiosa de dotzenes i dotzenes de concerts concentrats en tres o quatre dies, a tot estirar i rodejat de desenes de milers d’espectadors mòbil en mà. El cas és que el nostre Magnífic Fest compta, encara, amb unes mesures apropiades i un cartell que es pot gaudir completament ja que els números musicals no s’encavalquen, unint grans noms amb d’altres fins i tot emergents, de manera que l’equilibri artístic s’aconsegueix mantenir a costa que hi hagi prou assistents perquè el projecte aconsegueixi perpetuar-se més enllà d’aquestes tres edicions que portem. Així, el cap de setmana passat, amb l’Espai Firetes de Lleida registrant una molt bona entrada, vam tenir la fortuna en forma de bona meteorologia i excel·lent ambient de públic d’escoltar unes cada vegada més consolidades La Niña Paracaídas, que van sonar genialment i que van demostrar la seua meritòria evolució des del punk dels seus començaments a un pop-rock actual més sofisticat, que no avorrit. Després vam escoltar la Suu, solista d’encuny recent i bona factura musical, l’aportació de la qual va divertir, i va deixar als seus fidels seguidors un formidable sabor de boca. D’Iván Ferreiro, artista preferit des dels seus temps de Los Piratas, cal dir que ha observat una curiosa deriva del rock batallador original a la seua proposta electrònica actual, sens dubte més a la moda, però amb pèrdua evident d’aquella singularitat que tant ens agradava. Després ens vam plantar davant d’uns Shinova a excel·lent nivell que, amb més de tres lustres de carrera i un munt d’àlbums a l’esquena, han aconseguit desprendre’s de les seues vestimentes hard i metaleres inicials per instal·lar-se en un pop-rock, diguem-ne alternatiu, però d’absolut bon consum. Abans de batre’ns en retirada vam escoltar La Oreja de Van Gogh, el gran nom de la primera jornada, amb gairebé trenta anys de trajectòria i que va obrar la seua etapa de més popularitat quan la solista del combo donostiarra era Amaia Montero. Després de deu anys, la va succeir Leire Martínez, que ja porta més anys que l’antecessora, canta tan bé o millor però que, potser, per haver-se passat la banda una mica de bull en el repertori clàssic i no haver-se renovat amb més hits, s’ha convertit en una espècie de grup d’autorevival. No obstant, per tot el que hem vist, un notable en conjunt a aquesta primera entrega del festival i bravo als organitzadors per l’esforç.
