Gran calat sonor
ROCK PROGRESSIU
★★★★
No hi ha dubte, acostuma a ser infal·lible l’imant que suposen els grans noms de la història de la música moderna i l’atractiu de poder veure les evolucions en viu i en proximitat de tal o tal músic, l’aportació del qual sol ser considerada majúscula i transcendent en el context general del pop-rock en qualsevol de les seues múltiples accepcions interpretatives.Així, la segona oportunitat de poder veure i escoltar el guitarrista i flautista Martin Lancelot Barre, en altre temps membre fonamental dels llegendaris Jethro Tull juntament amb l’instrumentista, cantant i compositor Ian Anderson, es va veure premiada per una resposta massiva de fans, tant locals com –molts d’ells– arribats de diferents llocs de la nostra geografia i malgrat l’inclement de la data, en plenes vacances estivals. En una sala La Boîte molt plena de públic veterà i majoritàriament masculí, i que va sonar acceptablement bé malgrat la seua complexa distribució estructural, la banda formada per Martin Barre a la guitarra, flauta i harmonies vocals; Alan Thompson al baix; Terl Bryant a la bateria, i Dan Crisp veu solista –i mimètica a la del líder dels Jethro en molts passatges de l’actuació–, van desgranar Aqualung, potser el més mític dels seus àlbums que no dels més venuts, però que recentment ha complert mig segle del llançament, i ha tornat a editar-se amb tota pompa i nombrosos afegits i inèdits. Malgrat que el disc homenatjat en aquesta gira va ser essencialment un híbrid de folk-rock d’arrels medievals, psicodèlia i jazz-blues, executat amb la mestria instrumental del progressiu típic de principis dels setanta, en aquesta ocasió la banda el va presentar amb un accent molt més hard, que va entusiasmar molts dels presents, segurament més fidels al heavies i a altres ritmes i riffs de contundència comuna. Una hora i mitja llarga d’espectacle, aproximadament, que ens va passar en un sospir i que va deixar en l’ambient, ben clar i net, una magnífica sensació que lluny dels grans esdeveniments en espais gegants i públic de postureig amb mòbil en mà, encara és possible gaudir en petit comitè i a escassos metres de l’escenari, d’enormes músics de grans i frondoses trajectòries, capaços de posar-nos la pell de gallina amb alguns solos preciosistes i de gran calat sonor.
