Guillem Gisbert i l’art de la paraula

POP

★★★★✩

L’ombra de Manel és llarga. Tan llarga que pot planar el dubte sobre la proposta del seu lletrista principal, Guillem Gisbert, ara que ha arrencat la seva carrera en solitari. El seu primer treball és Balla la masurca, una aproximació molt propera al darrer disc del quartet Manel, quant a una musicalitat marcadament contemporània i també pel que fa a la lletra, críptica i metafòrica, però també contemplativa, paisatgística, real i quotidiana. 

El concert de Gisbert va arrencar tard i amb l’entrada més fluixa de tots els dies del Talarn Music Experience. Llàstima, perquè l’entorn és extraordinari i val la pena ser-hi, en qualsevol circumstància i artista. 

Va arrencar amb Tots a casa xiulen. Gisbert i un piano. I va donar pas a una banda infal·lible capitanejada per l’experiència del totterreny vigatà Jordi Casadesús (La Iaia). Dic infal·lible perquè aquesta generació de músics no en fallen ni una. Al tempo i al metrònom perquè són virtuosos. Feta la màgia de la música, la lletra. Gisbert és el millor lletrista del nostre país, ens hi posem com ens hi posem. S’entenguin o no s’entenguin (les lletres). Lluny de les paranoies d’Oliver i de les aproximacions de Vallvé. 

Però no és perfecte. A la seva musicalitat li falta alguna cosa que trenqui una rutina de concert que pot tendir al tedi. Sobretot per als neòfits en gisbertologia que no coneixen per on anirà la cosa. Com –ara ve la confessió– jo. Era la meva primera experiència. I reconec la linealitat del concert. 

També hi havia mirades que es preguntaven quan arribaria la primera de moltes cançons de Manel. Foteu-vos, fotem-nos. Només n’hi va haver una, Ai Yoko, la del maleït tambor i de la cara rara. Check, fet i a lo nostre.El clímax va venir amb Cantiga de Montse, que em permetré etiquetar com a obra mestra que, com agrada als seguidors de Manel, no sap gaire bé on té la tornada. 

He sentit sovint Gisbert parlar del concepte de l’emoció, vinculat a la seva música. A Cantiga de Montse, música i lletra ens expliquen què és la nostàlgia i com podem mirar un passat trist amb els ulls brillants. 

Abans, Waltzing Matilda havia elevat els cors del públic. I després van acabar tocant l’Estudiantina entre el públic. Al Talarn Music Experience van fer-ho amb els col·legues que els van acompanyar en la jornada: Henrio i La Maria.