Llarga vida a Gossos, a reviure!
Imatge del concert de Gossos. Trobeu el mòbil.
POP-ROCK
★★★★✩
Últim concert de Gossos a Lleida. Poc abans dels dos últims de la seua carrera, els de l’apoteosi, a casa, al Kursaal de Manresa. Allà hi haurà emoció i llàgrimes. A Lleida també n’hi va haver. Hi va haver emoció, per haver pogut escoltar en directe i qui sap si per última vegada (jo diria que no) temes del rock en català que formen part de moltes vides. Segurament també hi va haver algunes llàgrimes, i no només per la música i els records, sinó per la sonoritat del nostre Auditori Enric Granados. Tan immaculat en l’acústica, tan pensat i preparat, que fa bola quan arriba un grup i endolla tres guitarres i una bateria (al concert d’Els Pets va passar exactament el mateix). Prova d’això és que la millor veu de Gossos, Juanjo Muñoz, s’havia d’intuir, i això fa mal, sobretot quan El Camí, segona de la llista, no sona bé.
Van ser dos hores llargues de concert. Un repàs absolut de més de 30 anys de carrera i que van ser transversals musicalment per a totes les generacions que gairebé van omplir l’Auditori i transversal també en intensitat. La contundència inicial de les guitarres va donar pas al racó acústic que rememorava els primers discos que, amb una il·luminació acurada, atansava l’espai gairebé fins a la intimitat del vis-a-vis. Si es tancaven els ulls s’intuïen espelmes, fum d’algun cigarro i molts més cabells als caps.
Després de la il·lusió del passat, van tornar amb la força dels instruments endollats al ritme del metrònom del bateria Serratosa. No fa falta repassar gaire el repertori que van interpretar. No importa. Qui llegeixi això i conegui la seua trajectòria no s’equivocarà gaire endevinant què van tocar, malgrat que un servidor somiava amb La nit s’acaba al tram final. I no. Preeminència, això sí, del disc Oxigen, que va significar tantes coses per als manresans.
Natxo, Juanjo, Roger, Oriol i Santi, gràcies per tot el que ens heu regalat. No només en l’últim concert a Lleida sinó al llarg dels anys per les terres de Ponent. Des dels reduïts i brutals a Slàvia fins als intimistes i arrodonits al Cafè del Teatre. Part i testimoni d’una etapa. A reviure!
Vull acabar amb un agraïment. No a Gossos, que també, sinó a la senyora que dos files més enllà va donar pel sac a la resta gravant tot el concert amb el mòbil. Gràcies per demostrar les seues habilitats en horitzontal i vertical, i amb una o dos mans. Des d’aquí li desitjo que tant de bo es diverteixi i es miri moltes vegades els deficients vídeos que va gravar. Tant de bo algú de l’Auditori hagués estat una mica atent. Una abraçada.
