Bellesa ferotge

RAIMAT ARTS FESTIVAL

Intèrprets: Quartet Casals | Autor: Dmitri Xostakóvitx | Obres: Quartets 6, 8 i 9 | Lloc: Celler de Raimat | Data: Dissabte, 5 d’octubre | ★★★★★

El Quartet Casals ens va regalar dissabte al Raimat Arts Festival una sessió inoblidable de bellesa espantosa. Va interpretar tres quartets de Xostakóvitx, el 6, el 8 i el 9. Mai no havia sentit una música de cambra tan difícil. Xostakóvitx fa por. Molta por. Si escoltes sovint la seua música a casa, els veïns trucaran a la Urbana perquè et porti a un lloc en el qual puguin ajudar-te. És massa intensa, massa bona, massa potent, massa densa, massa ferotge, massa salvatge, massa bella. Massa bella, sí, perquè el lirisme que treu el rus d’una música dura fins a la crueltat t’impacta per a tota la vida. No es pot escoltar a casa o al cotxe, s’ha de viure en un concert interpretat per un quartet perfecte com el Casals. N’hi ha alguns al món que se li poden comparar, però cap que el superi. Veure’ls és un espectacle. 

El violista (situat davant del chelo i no al revés, com és habitual) va a la seua bola de cara al públic, com si donés l’esquena als seus companys; la violinista té davant un llençol amb la partitura general de l’obra, no només la de la seua part, exhibint una agudesa visual admirable; els germans Tomàs semblen tocar units pel cordó umbilical i fan servir el peu per passar pàgines de la partitura a la tablet. El violoncel i el viola, que fan les mateixes coses moltes vegades, i les van fer dissabte amb una precisió forense, no es van mirar ni un sol moment en tot el concert. Va ser al·lucinant. Quatre éssers orgullosament independents que respiren com un de sol el mateix aire. I de quina manera! Darrere de cada frase hi ha hores, i hores, i hores, i hores de treball. Aquesta perfecció no és només qüestió de tècnica i talent. També de força. Cal estar pletòric de forma física per treure un so tan dens i vibrat, amb tant de pes. 

Particularment impactant va ser el quartet número 8, construït sobre un tema de quatre notes tret d’una abreviatura del nom de l’autor (DSCH) segons la nomenclatura alemanya, i en el qual sobresurt una melodia jueva. Xostakóvitx adorava la música jueva perquè és tràgica però sembla feliç. Expressa desesperació a través del ball. Aquesta expressió d’alegria a través de llàgrimes s’aproxima molt al seu ideal del que hauria de ser la música, que sempre hauria de tenir dos capes. La seua les té. I tres, i quatre, i mil, i totes les va expressar el Quartet Casals com un sol ésser genial. Hi ha en aquesta obra un vals esborronador. Sovint sona al violí un si natural, la nota distintiva de l’escala de sol major, i a la viola un si bemoll, distintiu de l’escala en sol menor, i aquesta sensació de saber que hi ha una tonalitat però no saber quina és, més inquietant que saber que no n’hi ha cap, distingeix Xostakóvitx. També la multitud d’ambients. En el quartet 6 hi ha innocència deliciosa, melodies juganeres, cadències absurdes, climes pintorescos com de contes de fades, finals sense clímax; en el 9, introspecció sardònica, humor capritxós, serenitat filosòfica, audàcia contemporània, entusiasme rítmic amb acords martellejats en pizzicato. 

L’impressionant número 8 afegeix a tot això ominosos cops d’arc que et deixen sense alè. Rilke diu que la bellesa és terrible, Xostakóvitx ho demostra i el Casals ho va ratificar dissabte en l’últim concert amb la formació del meravellós viola Jonathan Brown, que en plena entrega va perdre algunes cerres de l’arquet. Després de dos dècades al Casals, Brown torna als Estats Units. Ha estat un plaer, amic. Estem espantats de conèixer-vos, a tu i als teus tres admirables companys.