Nostàlgica i bonica

FADO

★★★★✩

Ja fa algunes edicions que l’Interfado, Festival Internacional de Fado de Catalunya, va apostar per eixamplar els seus límits geogràfics, programant al territori, amb innegable èxit, alguns dels seus esdeveniments per fer arribar a altres latituds, més enllà de la mateixa capital de Ponent, aquest estil musical nascut a Portugal però que tants adeptes té en llocs inimaginablement llunyans del seu bressol original. En aquesta ocasió, una de les noves ubicacions elegides va ser l’Espluga Calba (les Garrigues) i, l’escenari concret, el seu castell, col·locant-se el concert en aquesta sala singular presidida per un cridaner mural al fresc, en el qual al més pur estil Boticelli són retratats uns quants membres del consistori municipal. El cas és que, a causa de l’alta expectació aixecada per l’anunci de l’organització que la principal artista del cartell d’aquest any seria la fadista francoportuguesa Bévinda, repetint al festival quatre anys després, i les tres actuacions de la qual s’anaven a desenvolupar a Lleida, la Seu d’Urgell i aquesta de l’Espluga, de seguida es va penjar el cartell de “tot venut” i, en el cas de la bellíssima localitat garriguenca, va veure com es reunia un nombrós públic, seriós, educat i molt receptiu, que va respondre amb enorme calidesa i admiració a aquesta artista, espècie de simbiosi entre Amália Rodrigues i Édith Piaf. Acompanyada per dos magnífics instrumentistes, Giles Clément, a qui ja coneixíem d’un bolo anterior de la cantant a Lleida, i Misja Fitzgerald Michel, d’indissimulada formació jazzística, que van alternar guitarres acústiques i elèctriques oferint una cobertura d’alta qualitat a la no menys evocadora i bellíssima veu de l’artista de Fundao. El repertori que ens va regalar, molt aplaudit, va girar en una alternança ben mesurada de portuguès i francès, presentant diverses interpretacions de temes extrets de la seua més recent entrega discogràfica, l’àlbum Gêmeos (2024), amb composicions pròpies i alienes, que redunda temàticament en els amors estimats i amics desapareguts prematurament i massa joves, tot i que no des d’una perspectiva trista sinó absolutament nostàlgica i bonica..., com la mateixa Bévinda.