Savoir faire
FADO
★★★★★
Va tornar a succeir.. Carol Blavia i el seu equip del Festival Interfado ens van descobrir una altra veu sublim, fins ara desconeguda per a nosaltres. Parlem de la portuguesa establerta a Suïssa Nina Simonet, enormíssima cantant que ens va deixar a tots els presents amb la boca oberta durant el seu concert a l’Espai Orfeó que va tancar aquesta 13 edició del nostre esdeveniment fadista per antonomàsia. Va estar acompanyada per un flamant trio d’instrumentistes –Daniel Gomes, guitarra portuguesa; Jorge Serra, viola de fado, i Alberto Costa, baix acústic–, que ens va brindar bonics passatges musicals tant durant la funció primordial d’acompanyament de la veu, com quan, en un parell d’ocasions, va bolcar la seua perícia interpretativa en sengles instrumentals que van encisar la sala. Pel que fa al repertori, es va basar en el projecte O últim suspiro da vida urbana, dedicat, esclar, a recordar la figura immortal i fonamental d’Amália Rodrigues, l’autèntica reina del fado. La selecció van ser unes quantes versions de temes de la inoblidable diva lisboeta, provant de descobrir-nos algunes de les seues gemmes menys conegudes i fosques, que Simonet va afegir, sorpresa!!!, el Piena en mí, d’Agustín Lara, o María la Portuguesa, de Carlos Cano, fent-les seues i insuflant-los tempos més adequadament fadístics. Tant el bolero original del mestre mexicà –molt popular entre nosaltres gràcies a Luz Casal i a Almodóvar– com la copla més recordada del malaguanyat cantautor granadí, van brillar amb acostaments molt diferents dels coneguts. Els assistents al recital de Nina Simonet ens vam mantenir en un permanent estat d’èxtasi ambiental, captivats per la profunda sensibilitat d’una veu tan captivadora i que hauríem de destacar, així mateix, com una de les presències escèniques més carismàtiques que hàgim tingut l’oportunitat de contemplar aquests últims anys. Em va encantar, no puc ocultar-ho, aquesta senzillesa aparent, ja que la seua habilitat per posar-se el públic a la butxaca la té molt treballada, sabent utilitzar-la en els moments culminants de cada actuació. Es diu savoir faire, i no tots som capaços d’aplicar-lo en els nostres camps de treball respectius.
