Per a propis i estranys

JAZZ

★★★★✩

Com ja ha esdevingut un magnífic costum, durant els JazzTardor de les últimes edicions el Castell del Remei s’ha convertit en marc incomparable per celebrar la inauguració del nostre festival musical més longeu. I també com en ocasions anteriors, la cosa no anava, pura i dura, de programar-hi un concert de gran qualitat, que també, sinó de configurar una oferta més suculenta i completa per divertir tots els que vam acudir a la cita. Ens referim a l’exposició fotogràfica que es va inaugurar en els moments previs a l’actuació i que en aquesta ocasió ens faria disfrutar de valent amb el treball d’Hermínia Sirvent, la nostra grandíssima fotògrafa local, que en els temps seminals de l’Associació Amics del Jazz de Lleida i de les primeres edicions del JazzTardor –això és, la dècada dels 80 i la primera part de la dels 90– va immortalitzar amb la seua càmera i en blanc i negre tots els grans jazzmen nacionals i internacionals que van venir a visitar-nos a Ponent. La mostra, titulada oportunament Nits de jazz a la Sala Europa, va ajudar també per rememorar la llegendària sala ja tristament demolida, espai on molts vam poder veure en acció i escoltar solistes i bandes d’enorme nivell de tots els estils. No se la perdin.. Sense solució de continuïtat, amb una deliciosa copa de vi a les mans oferta pel celler que ens acollia i després de la pertinent intervenció política per inaugurar l’esdeveniment i recordar-nos la merescuda concessió a Josep Ramon Jové de la Medalla d’Or de la ciutat per la seua impagable trajectòria professional, de la qual tots portem anys beneficiant-nos, van pujar a l’escenari els màxims protagonistes musicals de la jornada. La parella de pianistes formada per la japonesa Eri Yamamoto i el californià Bruce Barth, que ens van obsequiar amb una singular sessió a quatre mans en la qual vam poder, una vegada més, gaudir amb el seu talent interpretatiu i unes quantes composicions d’ambdós de gran qualitat. Yamamoto, a més, va demostrar la seua habilitat utilitzant en un parell de temes una melòdica (instrument com de joguet que combina tecles i vent) i, en d’altres, una espècie de pandereta del seu país, per acompanyar Barth. Les parts més sorprenents del xou van ser, tanmateix, aquelles en les quals aquests músics extraordinaris es van llançar a cantar-nos diverses peces en format de duo, oportunitat que, per insospitada, va sorprendre propis i estranys.La nit es va tancar amb aquests dos artistassos conversant amablement amb els assistents, que vam poder endur-nos els seus enregistraments més recents i fotografiar-nos junts. Tot excel·lent.