Reincidentes, feliços a Lleida

Les últimes vegades que Reincidentes han passat per terres lleidatanes ha estat, diria, a través dels molt explotats festivals musicals, els quals tenen tants avantatges com inconvenients, i un d’aquests últims és la distància que separa el grup amb els seus seguidors, mitjançant tanques de seguretat i passadissos de protecció. I a això em remeto per a aquesta crònica, perquè la distància importa.

I quan a un grup de rock li dones la distància justa per tenir els colls dels seus fans a mig metre, t’ho agraeix. I va passar. La veu més sòlida del rock espanyol, la del molt imponent Fernando Madina, va retronar a la sala Cotton de Lleida, mentre els seus companys li seguien el ritme, de vegades potser matusserament de forma desafinada, però és que tocar en una sala petita pot i ha de tenir aquests problemes de so (no com quan passa a l'Auditori Enric Granados, que és de jutjat de guàrdia, com ja he denunciat alguna vegada).

Els Reincidentes eren feliços. Davant de dos o tres-centes persones, encara que és igual la xifra. Però van ser feliços durant l’hora i mitja llarga que van tocar. I això ens va fer feliços als demés, que volem que els Reincidentes, a un pas de la jubilació -si no ja passada de voltes - estiguin contents. Ho estaven, i es van regalar i ens van regalar.

Solc dir que les llistes de temes dels directes no importen. Però en aquest cas sí. Perquè es pot ressaltar que Reincidentes va tocar el clàssic, el que esperen els seus veterans seguidors. Diria que va llançar els grans himnes que van deixar per a la història amb aquest mític àlbum en directe anomenat Algazara de l’any 1998, i que va ser el moment més dolç i definitiu del grup. Algazara és una fita, està ple d’himnes d’aquesta facció del rock espanyol, el reivindicatiu i social, que van ressonar per la sala. Crítica taurina a Grana y oro, als mitjans a Camela3 i al masclisme a Dolores. I cant a la vida amb Andalucía entera, Aprendiendo a luchar, per acabar com sempre, amb la gent eufòrica amb Vicio i Jartos. Del material més nou, poca cosa.

Això en realitat donaria per a una anàlisi profunda. Allò dels grups que publiquen disc cada dos o tres anys. Entenc que per exigències del guió i de discogràfiques, o per simple gust de dir i de publicar. Si és per les dos primeres, aquesta indústria necessitaria entendre una mica més els moviments musicals moderns. Si és per gust dels sevillans, no he dit res. Dic això perquè aquestes cançons, tota aquesta producció, queda moltes vegades al tinter de les gires en directe. Perquè no ens enganyem, a una certa edat un ja només vol escoltar el que sap que li funcionarà. Llarga vida als Reincidentes.