Senzillament, esplèndids
JAZZ
★★★★✩
Encara que Enric Peidro ens ha visitat anteriorment en bastantes ocasions, la veritat és que mai abans no ens havíem centrat en la seua figura individual, més enllà de ressenyar-lo en cada ocasió en el context grupal del combo amb què actuava, això sí, fent-nos ressò sempre de la seua meravellosa tècnica instrumental individual i de la seua més que ressenyable i distintiva sonoritat. No hi ha dubte que parlem d’un músic, autodidacte –gairebé–, tant singular com poc comú en el panorama del jazz espanyol, que el públic i la crítica han qualificat amb freqüència d’outsider i “estilista nadant a contracorrent”, ja que des dels seus inicis ha practicat un estil al saxo tenor fort i profund equiparable i influït de grans clàssics com ara Coleman Hawkins, Don Byas, Ben Webster, Lester Young, Benny Carter i altres de generacions posteriors, com Pau Gonsalves, Illinois Jacquet, Zoot Sims o Buddy Tate, entre molts altres dels temps daurats del gènere. En aquesta ocasió el saxofonista tenor nascut a Alcoi es va envoltar d’una plèiade de magnífics acompanyants per conformar un espectacle d’allò més atraient titulat, molt a propòsit, Mr. Rabbit. The Legacy of Johnny Hodges, basat en la figura i l’obra del que va ser, segurament, un dels millors escuders dels temps més gloriosos del gran Duke Ellington. Fent tàndem de solistes al costat del fi i elegant holandès Frank Roberscheuten (saxo alt), debutant davant de l’afició local, i flanquejats ambdós pel portentós pianista italià Luca Filastro –quin gran descobriment!–, i la base rítmica composta pel preciosista i precís bateria teutó Michael Keul i la poderosa contrabaixista barcelonina Queralt Camps, rara avis, amb un instrument poc femení històricament, encara que, com en el seu cas, estiguin sorgint últimament bons exemples d’empoderament, com Esperanza Spalding o la també barcelonina Giulia Valle. Així, ens van oferir un molt interessant acostament a la figura i l’obra de Hodges, portant-nos a la memòria composicions pròpies o altres de gent diversa que ell va arreglar i va fer seues en el si de la gran orquestra del duc durant diverses dècades. La sessió va ser, senzillament, esplèndida, brillant els cincs músics a gran altura tant en les parts solistes de cada un com en aquelles en les quals tots van aconseguir acoblar-se i sonar d’una manera del tot espectacular. No val a oblidar, tampoc, el magnífic feed-back aconseguit amb el públic per part dels dos saxofonistes, la simpatia dels quals no va deixar ningú indiferent, i va anar in crescendo des de l’instant inicial del recital fins al darrer bis aplaudidíssim per tots, després d’hora i mitja llarga de jazz d’altíssima escola, executat amb enorme passió i entrega per cinc estilistes de notable envergadura. Sens dubte, un altre gran encert musical a anotar en l’haver d’aquest JazzTardor. I ja en van..
