Van fer curt

JAZZ

★★★✩✩

Sense cap dubte, el nom estel·lar que va tirar de la taquilla la passada edició del festival JazzTardor va ser el del gairebé octogenari saxofonista i clarinetista cubà Paquito D’Rivera. Artista prodigi infantil –va pujar al seu primer escenari professional amb menys de deu anys– va ser una figura prominent de la música jazz i folklòrica del seu país, fins que, amb més o menys els trenta, va decidir abandonar una gira internacional organitzada pel règim castrista i demanar asil polític als Estats Units, establint-se allà des d’aleshores i desenvolupant la seua carrera acollit magníficament per alguns artistes ianquis de renom com Dizzy Gillespie o Mario Bauzá, entre d’altres. A la seua illa natal va deixar una petjada fecunda fundant o dirigint diverses formacions, com el prestigiosíssim grup Irakere, per fusionar jazz, rock, música tradicional cubana i música clàssica creant un estil totalment nou que va causar sensació als festivals de Newport i Montreux a finals dels anys setanta. Des del seu exili iniciat el 1980, ha girat pel món actuant als millors escenaris i festivals jazzístics, i ha ajuntat en el seu historial musical nombrosos enregistraments propis o com col·laborador i un bon nombre de guardons, com uns quants Grammys en les diverses categories de jazz llatí. Va tocar en un Auditori Enric Granados observant una magnífica entrada, fregant el ple, amb aficionats desitjosos de veure de prop un dels històrics i comprovar si els anys de professional –gairebé setanta, segons va recordar el mateix Paquito– li comencen a pesar, després de tantíssim temps aquí i allà. El cas és que al nostre festival va arribar al capdavant d’una formació de trio una mica exigua, flanquejat només de dos, això sí, extraordinaris acompanyants instrumentals, el pianista també caribeny i paisà seu, Pepe Rivero, i el vibrafonista veneçolà Sebastián Laverde, que ens va fer enyorar la contundència d’altres combos de latin-jazz amb més efectius, en els quals les percussions, vents i metalls i el ritme conjunt constitueixen la base d’un mur sonor que dona a aquest estil la característica calidesa i brillantor.Potser per deixar descansar a estones el mestre o per, qui sap, si donar-li al xou un toc de proximitat mediterrània, en l’elenc va participar també la cantant eivissenca Ángela Cervantes, de veu versàtil i facultats tècniques més que ressenyables, que va protagonitzar la part final del recital, basant-se en el seu àlbum Olas y arenas, registrat al costat de Rivero amb composicions de la bolerista porto-riquenya d’ascendència catalana Sylvia Reixach. El cas és que aquesta part vocal encaixada en l’espectacle com un valor afegit –o no..., qui sap, ja que hi va haver a la sortida opinions dispars al respecte–, als puristes del gènere presents els va grinyolar una mica la iniciativa i haurien desitjat més solos magnífics de D’Rivera i els dos acompanyants, a més de la loquacitat i simpatia habituals de l’artista de Marianao. No hi ha cap dubte, els assistents vam disfrutar del xou, sí, però sense assolir la plenitud musical que potser hauríem desitjat, sabent que, en altres circumstàncies, instrumentistes com Reinier Elizarde, Michael Olivera, Yuvisney Aguilar o Manuel Machado, habituals amb D’Rivera, podrien haver augmentat l’alineació vespertina amb conseqüències insospitades.