Autèntic resistent

POP

★★★★✩

Des dels seus frondosos anys com a líder dels Wyskin’s i els seus molt ressenyables vuit àlbums en tres lustres llargs de trajectòria, sobretot els de l’última part d’aquell camí creatiu –a saber, On (2004), Souvenirs (2005) i Reus-París-Londres (2007)–, en què el grau de maduresa assolit per la banda els va acabar col·locant en els primers esglaons del top musical de la música de Catalunya cantada en idioma propi. A més, aquella indissimulada sonoritat pop de reminiscències sixties, de melodies imbatibles i bones harmonies vocals, va fer que nombrosos seguidors de la música d’aquella dècada daurada els escollíssim com a preferits durant la primera dècada del segle XXI. En aquell temps, Masdéu ja va fer gal·la d’un talent compositiu remarcable, característica que, quan el conjunt de Reus va decidir disgregar-se, el va empènyer lògicament a iniciar una brillant carrera en solitari que dura fins ara mateix i que també ha obtingut molt formidables rèdits amb cinc discos més de llarga durada, entre els quals un que revisava, amb noves robes instrumentals i arranjaments diferents als primigenis, algunes cançons de la banda que el va fer popular. El que va venir a promocionar en la seua última visita Lleida, titulat Els dies que vindran (2022), va aparèixer just després de la pandèmia i són temes de cantautor pop-folk d’escolta molt agradable i amb lletres aparentment sense complicació, però que quan un les desgrana amb cert deteniment s’adona que retraten un món introspectiu i més interessant del que es podria pensar. Llàstima que l’actuació coincidís dia i hora aproximada amb diversos esdeveniments locals, el més “perillós” de tots, el xou de tancament del Festival JazzTardor, amb tota una figura com Paquito D’Rivera, que li va robar públic que –estic segur– en altres circumstàncies hauria acudit a l’Espai Orfeó. Sense intimidar-se per actuar en petit comitè, diverses dotzenes a tot estirar, el cantant, compositor i guitarrista va donar malgrat tot el millor de si mateix i va malgastar finíssim humor per la seua “mala sort” vespertina, oferint en conjunt, malgrat tot, un molt bonic espectacle de guitar man i veu, amb pedals i artefactes electrònics per sonar acompanyat i brillant, aconseguint-ho sens dubte. En resum, per les circumstàncies, un concert intimista però que va ser molt del grat de tots els presents que apreciem l’enorme talla d’artista d’un Joan Masdéu, avesat a cent batalles i que s’ha convertit en un autèntic resistent en mig d’aquest present molt rar en l’univers musical i farcit de gent tan mediocre artísticament com mal educada en la seua actitud desafiadora habitual.