Imaginari emocional
POP-ROCK
★★★★★★
Semblarà una obvietat el que diré, però assistir a un concert de Paul McCartney és una cosa molt especial i, de fet, no haver-ho intentat alguna vegada a la vida resulta un error imperdonable per a qualsevol amant de la música pop en sentit ampli que es preï, fans dels Beatles inclosos, per descomptat. Aviam.. Sir Paul ha complert aquest any vuitanta-dos anyassos, amb la barbaritat de seixanta-quatre com a professional, havent desenvolupat una trajectòria plena d’èxit i fama, inclosa tota la dècada dels anys 60 en la qual va teixir, al costat de Lennon, Harrison i Starr, un llegat incomparable. Per obra i gràcia del talent individual de cada un i el que tots junts van portar a terme sota els auspicis del gran George Martin, continuem gaudint d’una discografia insuperable de composicions que segueixen sonant tan fresques com el primer dia. Aquell treball amb els Beatles; l’aportació amb Wings, la seua segona banda, als anys setanta, i el que ha facturat, ja simplement al seu nom, les quatre últimes dècades, deixen clar que es tracta d’un músic majúscul al qual difícilment no pot comparar-se –gairebé– ningú en actiu en l’actualitat. Així que, deixant fora disquisicions valoratives vanes –entenc que hi haurà qui qüestioni l’inqüestionable–, poder haver vist alguna vegada McCartney a sobre d’un escenari és una cosa impagable, inigualable, inoblidable.. Després del disgust per l’anul·lació, a causa de la maleïda pandèmia, de l’únic concert programat per a Espanya el 2020, hi va haver gent –potser jo inclòs– que vam témer no tornar a veure’l mai més fresc com una rosa ni poder marcar una altra osqueta d’or en el nostre imaginari d’experiències musicals viscudes. Per fortuna, amb l’anunci que Macca inclouria dos cites a Madrid durant la segona part de la seua actual gira mundial, ens va pujar l’adrenalina, començant a somiar amb el nou encontre que tindríem amb ell, ara sí, potser l’últim. Doncs bé, les actuacions al WiZink no van defraudar ningú, amb el divo a l’altura de les expectatives, bona veu sense denotar gaire la seua longevitat, i embolicat del magnífic combo que l’acompanya des de fa tant temps (Paul Wickens, Abe Laborie Jr, Rusty Anderson i Brian Ray), amb l’única excepció de l’afegit de The Hot City Horns, el vibrant trio de metalls que aporta al conjunt noves textures sonores i més dinamisme instrumental. El repertori escollit, imbatible com sempre, amb tres quarts a base de música de Beatles i la resta amb cançons de la seua etapa postquartet, van sonar a glòria beneïda amb Paul i la seua gent donant-ho tot davant d’un públic com flotant per l’excitació davant del que era extraordinari. Dos hores i mitja llargues de xou que no va decaure ni un instant i, com a teló de fons, imatges constants dels Fab Four en acció, projectades amb un únic objectiu ben calculat, però absolutament legítim: tocar la fibra emocional. Objectiu aconseguit amb escreix.. Per sempre, Paul, per sempre, Beatles.
