De menys a més

POP-FOLK

★★★✩✩

No hi ha cap dubte, l’ombra dels Manel és llarga i molt ampla. Si no, que li ho preguntin al bo del Guillem Gisbert, en altres temps el cantant d’aquella banda barcelonina que va batre rècords de venda no únicament a Catalunya. Els recordo que Gisbert, Maymó, Vallbé i Padilla van aconseguir, de forma absolutament sorprenent, acaparar el top de vendes espanyol amb els seus tres primers àlbums cantats en català, Els millors professors europeus (2008), 10 milles per veure una bona armadura (2011) i Atletes, baixin de l’escenari (2013), protagonitzant una espècie de fenomen sociològic desconegut que no es produïa en aquest país des dels temps en què Joan Manuel Serrat va aconseguir fer una cosa semblant cap a finals dels seixanta i començaments dels setanta. Més tard vindrien tres noves entregues d’estudi de llarga durada: Jo competeixo (2016), Per la bona gent (2019) i L’amant malalta (2021), en una recerca contínua de noves sonoritats que els va fer transitar de la música electrònica fins a l’indie, passant pel rap o el hip-hop, a més d’un EP d’edició limitada el 2021, després de la pandèmia, amb tres temes, que seria l’avantsala de l’anunci de la banda de prendre’s un respir momentani per adoptar cada membre decisions professionals en camins divergents de la resta. Per a Gisbert, que a més de cantant va ser el lletrista de moltes –la majoria– de les cançons de Manel i coautor, juntament amb els seus tres companys, també de les músiques, prendre un rumb oposat al del seu antic grup haurà estat complicat ja que, pel que sembla, la manera de treballar del quartet era molt concreta, basada en l’amistat i l’entesa artística. En canvi ,ara, al cantant li ha tocat buscar gent alternativa per adaptar-s’hi i viceversa, i trobar un concepte i desenvolupar-lo musicalment de forma diferent a com havia estat fent fins ara. A l’àlbum de debut en solitari l’ha titulat Balla la masurca! (2024), una obra de la qual, per primera vegada, ha estat responsable absolut, amb composicions brillants escorades cap aquesta línia onírica pròpia típica però tan habitualment estranya i difícil de desentranyar. Tonades com Les dues torres, Càntiga de Montse, Els gegants de la ciutat, Waltzing Matilda, L’home realitzat, Empatia total, Miracle a les Planes, Les aventures del general Lluna o la que atorga títol a l’àlbum, Balla la masurca!, guarden certs punts de similitud estètica amb la seua obra grupal anterior, malgrat que la seua plasmació en el directe ha posat de manifest el rastreig per part de Gisbert de nous camins expressius i interpretatius, i fins i tot una ruptura pel que fa a la seua plasmació escènica amb passos de ball singulars i una luminotècnica arriscada, impensables en l’època de Manel. El cas és que, amb molt poc diàleg cap al públic –potser per timidesa, ves a saber– però molt ben acompanyat per un trio instrumental i de suport vocal format per Glòria Maurell (percussió i bateria), Arnau Grabolosa (guitarra, baix i teclats) i Jordi Casadesús (guitarra, baix i programacions), aquest primer espectacle de Guillem Gisbert a Lleida va anar de menys a més, aconseguint convèncer-nos finalment que aquesta nova i ja suggeridora singladura acabada d’emprendre assolirà bon port, més aviat que tard. Segur.