Elegància i ‘savoir faire’
POP-ROCK
★★★★✩
David Carabén, al marge de notable cantant, músic efectiu i eficaç compositor, és un tipus llest, llest. Sabedor que el període que entronca amb les dates de celebració nadalenca entendreixen el personal i tots plegats ens tornem, per uns dies, millors persones i desitgem al nostre entorn familiar i d’amics els millors desitjos per a l’any que s’acosta, és un bon moment també per sortir a cantar, fer un tomb per diferents localitats catalanes i fins i tot alguna de valenciana. La resposta del públic, igualment infal·lible ja que una data rere una altra, en el que s’ha convertit en una espècie de gira festiva, ja tradicional i molt esperada pels seus seguidors, veu com la gent omple fins als límits cada sala i gaudeix amb el pop amable i saludable d’aquests Mishima que ja han complert i molt bé, per cert, el seu primer quart de segle brillant d’activitat. Així que, tan típica com els polvorons, el cagatió i la sopa de galets, aquesta minigira nadalenca del combo de la capital ha passat per localitats com Salt, Tarragona, Ulldecona, Lloseta, València, Barcelona o, per descomptat, Lleida, aconseguint a tot arreu moltíssim d’èxit. En aquesta tournée, que compleix la tercera o quarta edició, no n’estic segur del tot, el que ha quedat clar és que aquesta cita hivernal ja està la mar de consolidada i ha arribat per quedar-se a les seues agendes i a les nostres tot el temps que calgui. A més, com vam poder gaudir tots els que vam omplir el Cafè del Teatre, la trobada va servir al grup per presentar en societat una nadala que ha estat la gran novetat d’aquest final de temporada, titulada El pollastre de la nit de Nadal, estrenat a penes fa uns dies i que, en l’edició gravada, comptava amb la presència a la veu solista, juntament amb Carabén, de la cantant Mariona Aupí. En l’actuació en si, de durada apreciable, ja que van sonar un bon nombre de cançons d’alguns dels seus àlbums, destaquem per exemple, d’entre el nostre cançoner preferit dels barcelonins, Menteix la primavera, L’última ressaca, Qui més estima, Qui n’ha begut, Un tros de fang, Un lloc que no recordi, La vella ferida, Una sola manera, Mai més, entre moltes més, velles i noves, acabant amb Tot torna a començar, entre els crits de joia i aplaudiments de la gent que no volia que el recital acabés. Val a dir finalment que amb el nou so que observa la sala, ben calibrat i sense estridències, el que més vam apreciar d’aquesta gent és, potser, l’elegància i savoir faire que imprimeixen totes les seues actuacions, amb un bon grapat de temes com més va millor, que al respectable li agrada de corejar.
